«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

El més punxegut, com gairebé sempre, el de Vicente Vallés (A3 TV), el noticiari de més audiència del país. Va dir: «Pedro Sánchez amaga con abandonar el poder». Segons la RAE, amagar és quan un jugador inicia una finta. I una finta és l’«ademán que se hace con la intención de engañar». El que els deia: interpretació punxeguda. Precisament aquella mateixa nit Vallés va estar amb Pablo Motos (El hormiguero) i va afegir: «El que fan els presidents és anunciar el que han decidit, no anunciar que s’ho estan pensant encara». ¡Ah! Venen quatre dies en què la tele viurà una gran excitació, plena de tertúlies inútils en què especularan tots sobre el que es desconeix: ningú sap el que Sánchez dirà fins que caigui l’últim pètal de la seva margarida.

Notícies relacionades

Els garants de la llibertat

Variants tòxiques, la tele i la pols blanca

Canviem de registre. Acaba d’inaugurar Jon Sistiaga a Cuatro un programa d’entrevistes (Otro enfoque). Si La Sexta té Évole i Gonzo, a Cuatro també volen una cosa semblant. El primer entrevistat va ser Miguel Ángel Rodríguez, actual cap de gabinet, xerpa particular, i guia, de la presidenta Ayuso. S’ha reivindicat com a guerrer: «Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!». I s’ha queixat que a la tele li facin contínuament la burla a Ayuso.

No hauria d’estar molest. Com a bon publicista que és hauria de saber que tota sàtira televisiva proporciona una popularitat magnífica. Després d’una injecció de sarcasme televisiu continuat es poden fins i tot aconseguir majories absolutes. El segon entrevistat va ser Pablo Iglesias. Sobre les desercions i trencaments que hi va haver en la seva època en la cúpula de Podem va advertir: «A molts els van fer una promesa: si et fiques amb Iglesias, ho tindràs tot. Et traurem a la tele, si vols muntar un altre partit, te’l potenciarem; pots sortir a la nit; et pots emborratxar i no sortirà ni una foto teva». I Sistiaga, jo crec que una mica al·lucinat, va remarcar: «No hi ha gaire autocrítica en el que dius». ¡Ah! L’autocrítica. «Temo un sol enemic: jo mateix», deia Giovanni Papini.