Paco Lobatón: "Hem d'estar preparats per als relleus"

Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) torna avui a la tele, després d’enterrar fa 20 anys el seu recordadíssim Quién sabe dónde. I ho fa amb Desaparecidos (TVE-1, 22.40), format similar en què cedeix el paper de presentadora a Silvia Intxaurrondo per centrar-se en la tasca de director.

–¿Per què Silvia Intxaurrondo?

–Havia de ser una persona amb una sèrie de premisses. La primera, ser periodista, perquè entenc que la funció de comunicar en televisió, sobretot en un tema tan sensible, no és un simple exercici d’habilitat professional, sinó que ha de tenir una component periodística. Després era important que això comportés un recorregut, perquè és un programa en directe on poden passar tota mena de situacions. I crec que Silvia té aquesta solidesa. La tercera premissa és l’actitud humana davant el contingut, ja que les històries de desapareguts no són una matèria més, sinó un tema que Silvia m’ha demostrat que li interessava.

–Però per què no segueix Lobatón com a presentador?

–Segueixo en el programa. Silvia diu que Desaparecidos té el segell Lobatón. No vull tant posar-hi el meu segell com tenir la seguretat que la transferència de tot el que pugui haver après aquests anys cau en bones mans. ¿Per què ha de ser d’una altra manera? Hem d’estar preparats per als relleus. Crec que ha arribat el moment i em sento molt bé en aquest exercici.

–¿Ja es veu gran?

–No és un tema d’edat perquè no em considero inhabilitat per fer-ho físicament. És més aviat de relació amb l’audiència. Al ser una persona d’una altra generació més jove, Silvia té la possibilitat de connectar amb un grup de població més ampli. Jo soc allà perquè els grans diguin que també hi és Lobatón.

–¿Quantes vegades ha picat aquests 20 anys a les portes de TVE per intentar recuperar el format?

–Moltes. Hauria d’haver fet un diari anomenat Toc, toc, ¿Hi ha algú? o ¿Qui sap per què? Han sigut moltíssimes, potser 10. Una d’elles va ser amb el Grupo Ganga i vam estar dos o tres anys preparant el projecte fins que vam estar a punt de sortir a l’aire.

–¿Què li deien a TVE per resistir-se que tornés?

–No hi va haver un argument per justificar la desaparició del programa el 1998 quan manteníem cotes d’audiència molt altes. Mai n’hi va haver. El 19 de gener del 2016 vaig anar a veure amb la fundació la reina Sofia i ella em va fer aquesta mateixa pregunta. Jo li vaig dir: «Senyora, si vostè m’ajuda potser trobarem la resposta».

–¿I no podria ser que van començar a investigar llavors l’escàndol dels nens robats?

–Aquesta és una interpretació, però jo no tinc la constatació que sigui així. El que sí que vaig tenir sempre com a norma d’estil és que no em vaig plantar amb una pancarta ni vaig fer una vaga de fam. El que vaig fer va ser persistir, tornar a trucar, buscar acompanyaments… A vegades et preguntes si sol potser no serveixo per convèncer. Per això et busques altres veus, altres energies i altres potències.

–¿Quina és la desaparició que l’ha deixat més frustrat?

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

–La de Cristina Bergua, de Cornellà, que va desaparèixer el 9 de març de 1997. Ho vam difondre moltes vegades i vam fer una operació amb EL PERIÓDICO per buscar-la. Aquest estiu vaig visitar els seus pares per a un llibre que publicaré de casos no resolts, Te buscaré mientras viva. Em sembla terrible que no s’hagi pogut resoldre. Al llibre explico que tots aquests casos m’han marcat i que aquest no és un ofici per a cínics. Si coneixes una realitat que comporta patiment i pots fer-hi alguna cosa i no ho fas, és que ets un cínic. I jo puc ser qualsevol cosa menys cínic. 

.