Rubén Cortada: "Espero que la meva feina li vagi guanyant la partida al meu físic"

Encara que ja havia encarnat el malvat Jorge Infante a 'Bandolera', Rubén Cortada (l’Havana, 1984) va enamorar mig Espanya femenina (els seus increïbles ulls verds hi van tenir molt a veure) amb el seu paper de Ramiro, l’atractiu canalla que canviava el destí de la modista Sira a 'El tiempo entre costuras' (A-3 TV). Ara dóna vida  a l’enigmàtic i inquietant Faruq Ben Barek en la producció 'El Príncipe' (Tele 5). Dues ficcions, aquestes últimes, que han aconseguit verdaders rècords d’audiència. Els seus ulls segueixen hipnotitzant, però cada vegada menys impedeixen que s’apreciï la seva capacitat interpretativa.

–Ja no haurà de carregar caixes al moll, ¿oi? Perquè, quin èxit està obtenint 'El Príncipe'...

–I si he de tornar a carregar-ne no seria un problema. Sabia que m’estava involucrant en un bon projecte, que tant a mi com al meu representant ens agradava. Era una producció molt bona, sobre això estava tranquil, però l’èxit sempre és capritxós. No saps mai si l’encertaràs.

–Ha enllaçat dues sèries que han aconseguit gran èxit. ¿Potser s’està malacostumant als rècords d’audiència? 

–Per la meva banda, ho donaré tot en cada un dels meus personatges durant tota la meva carrera. No em deixaré res a dins. Els rècords d’audiència els deixo a l’elecció del públic.

–¿Els seus ulls són el seu gran atractiu?

–Els ulls són un instrument més de comunicació. Espero tenir la capacitat d’omplir-los fins al final.

–Això implica molta feina, ¿oi?

–Fa temps que em preparo per intentar fer una bona feina en aquest ofici. Si el color dels meus ulls m’ajuda, benvingut. Però darrere hi ha molt esforç i moltes hores de preparació.

–Només el coneixem en papers de dolent: Jorge Infante ('Bandolera'), Ramiro ('El tiempo entre costuras') i Faruq ('El Príncipe'). ¿És més agraït aquest tipus de personatges per a un actor?

–Per a un actor, com més matisos, clars i ombres tingui un personatge, més eines li dóna per construir-lo. Et permet jugar més, però m’agraden tots els personatges, bons i dolents.

–¿No té por que l’acabin odiant? ¿Han arribat a dir-li coses poc amables pel carrer, a més de piropos, és clar?

–Confio en el sentit comú de la gent. El qui veuen a la pantalla no sóc jo, és un personatge. L’hi haurien de dir directament al guionista. De moment,  no tinc problemes d’aquests.

–Ramiro, el seu personatge a 'El tiempo...' va ser tan odiat com desitjat. ¿Era conscient que vostè i Peter Vives (Marcus Logan, a la sèrie) tenien les dones espanyoles dividides?

–Ramiro és la classe de personatge seductor i divertit amb qui somien les dones, però no és per a llarg recorregut.

–És fàcil d’entendre el perquè,  però ¿com va sorgir l’oportunitat de treballar de model?

–Estava estudiant Enginyeria Automàtica i vaig apostar pel meu destí, sabent el que seria de la meva vida a l’acabar els estudis i posar-me a treballar. Així que vaig decidir viatjar i anar a l’aventura. Primer vaig començar amb la moda, cosa que m’ha permès pagar-me els viatges i els estudis d’interpretació.

–No renega del seu passat de maniquí. ¿A més a més d’independència econòmica, què li ha aportat?

–En primer lloc, el resultat de les vivències. El món de la moda m’ha permès conèixer gent, llocs, experiències i idiomes, i fer realitat una de les meves passions, viatjar, a més de tenir l’oportunitat de conèixer diferents cultures.

–¿Li està costant especialment treure’s aquest clixé?

–Al principi va ser dur aconseguir que em donessin una oportunitat. espero que a poc a poc la meva feina li vagi guanyant la partida al meu físic.

–A 'El tiempo...' el seu personatge no era protagonista, encara que marcava molt la història. ¿Ha suposat un abans i un després participar en aquesta producció? 

–Sense cap dubte, 'El tiempo...' va ser el tret de sortida.

–Faruq, d’'El Príncipe', resulta inquietant i enigmàtic. ¿Encara descobrirem alguna cosa més d’ell?

–Moltes coses. Faruq és un personatge de llums i ombres. Té molt per descobrir.

–¿Li costa més a un cubà fer de marroquí, per allò que no són els seus veïns? 

–En el meu cas, conec el Marroc perquè hi vaig rodar El tiempo... i és un país on he estat un parell de vegades més. A més, ja fa uns quants anys que visc a Espanya, per la qual cosa no m’era desconegut el món àrab. Però, al marge d’això, quan treballes en la construcció d’un personatge, et documentes sobre ell i els guionistes et donen eines per construir-lo.

–¿I com ha treballat l’accent? A 'El Príncipe' no l’han doblat, a diferència del qua va passar a la sèrie de la cosidora que va emetre Antena 3.

–'El tiempo entre costuras' es va gravar fa tres anys i el personatge de Ramiro era de Vitòria. En aquell moment era impossible utilitzar la meva veu i van haver de doblar-me. Tres anys després, amb molta disciplina i uns coaches magnífics, he aconseguit neutralitzar el meu accent i poder parlar com si fos un espanyol.

–¿Treballar amb croma, la tècnica audiovisual que serveix per col·locar una imatge on no existeix, dificulta la feina de l’actor?

–Sí. Fins ara no hi havia treballat. El més complicat de tot és ambientar-te. En un escenari natural tens al voltant molts elements que t’ajuden en la situació; no obstant, amb l’ús del croma l’ambientació només és al teu cap, ja que l’exterior no t’acompanya en absolut a situar-te.

–Hi ha qui opina que si poden falsejar els escenaris això suposa el final dels viatges per als actors, un dels grans al·licients de la seva professió. ¿Ho veu així?

–No crec que això sigui un problema. Hi ha espai per als escenaris naturals i per al croma. El que sigui millor per a la producció, ja que corren temps difícils i s’ha d’anar a favor de l’obra.

–Els que han treballat amb vostè destaquen que els fa riure molt als rodatges.

–El sentit de l’humor és fonamental en la meva vida, en la professional i en la personal.

–Encara que diu que no li agrada, ¿ja s’ha acostumat a la fama?

–De moment aconsegueixo conviure-hi. És la part que m’agrada menys de la meva professió, ja que prefereixo passar desapercebut.

–No crec que pogués fer-ho ni encara que no fos actor. ¿Ha après a conviure per fi amb la seva innegable bellesa?

–En el meu dia a dia acostumo a ser bastant bo camuflant-me.

–El seu pròxim somni és el cine. ¿Li sembla poca cosa la televisió?

–Crec que tot té un procés i una evolució. No és una qüestió de considerar-la més o menys; m’agrada treballar en general. La televisió m’ha donat moltes satisfaccions, però també és cert  que m’agradaria fer cine. Crec que és perfectament compatible.

–A Espanya el cine no viu una bona època. ¿Serà en un altre lloc?

–De moment la meva base és aquí, encara que és una època complicada per a la indústria. Tinc un parell de projectes. A veure què passa.

–¿Com viuen a Cuba el seu èxit al nostre país?

–A la meva família li he explicat alguna cosa i se n’alegren per mi. Però se’n mantenen al marge.

–¿Ha arribat a actuar a Cuba? 

–Al meu país he protagonitzat dues obres de teatre, totes dues dirigides per Humberto Rodríguez: Réquiem por Yarini i Santa Camila de La Habana Vieja.

–¿Es quedarà a Espanya o viurà on hi hagi feina?

Notícies relacionades

Sánchez, com Joe Rígoli

Glòries eternes

–De moment sóc aquí. Disfrutem el dia a dia.