A la granja de llenguados: com l’aqüicultura intenta canviar la seva imatge

Cap altra parcel·la alimentària creix tan ràpid com l’aqüicultura. La seva producció va augmentar més d’un 500% entre 1990 i el 2018, segons les dades de les Nacions Unides. Ja es consumeix arreu del món, i també a Espanya, més peix de granja que salvatge. Amb el 80% de les reserves marines col·lapsades o a punt del col·lapse, la cria de peixos en captivitat sembla el camí a seguir. Però no està tan clar. Almenys, aquest camí. L’ecologisme continua tenint molts dubtes, tant per la dieta que segueixen els animals com per la manera com són sacrificats, i el sector se sent incomprès. 

Expliquen a Apromar, l’associació que engloba les empreses espanyoles dedicades a aquest negoci, que fa uns anys, just abans de la pandèmia, van rebre una enquesta que els va omplir d’inquietud. El 30% dels ciutadans desconeixien què era l’aqüicultura. Quan se’ls preguntava per les piscifactories, el percentatge augmentava, però aquest és un terme que, per les seves connotacions industrials, volen mantenir el més lluny possible. Gairebé tots els enquestats «tenien moltes idees errònies» sobre aquest negoci: que el peix no tenia el mateix gust, que no era sostenible o que costava tant o més que el salvatge. 

Llavors van crear Aqüicultura d’Espanya, un «projecte de comunicació a nivell nacional per resoldre aquest problema». La nova entitat organitza campanyes amb cuiners de renom, com Quique Dacosta, i convida a viatges periodistes, amb visites a les granges, dinars en restaurants, una nit al flamant Parador de Costa da Morte, a Muxía (la Corunya), i regals. Modestos, però regals: auriculars i altaveus sense fil, un davantal de tela texana, un impermeable, un paraigua, un ‘pendrive’ amb forma de turbot i tres pilotes antiestrès. Només que no són pilotes. També tenen forma de turbot. 

Pinso d’origen animal

«La dieta d’aquests animals està molt més cuidada que la nostra», diu Carlos Tavares, director de Sostenibilitat de Stolt, al costat d’un dels tancs plens de peixos. De la granja de Cuiña surten cada any 2.000 tones de turbot i 500 de llenguado, xifres que l’empresa vol doblar d’aquí al 2035. Per fora sembla una nau industrial qualsevol. Per dins, fins a arribar als tancs, un laboratori, amb tubs d’assaig i microscopis. Cal portar bosses a les sabates i un abric de plàstic per evitar la contaminació. 

Tavares recorre les instal·lacions. El «viver», on les larves dels dos peixos tenen una mida inferior a l’ungla d’un dit petit. L’«escola bressol», on els exemplars més grans comencen a tastar el pinso. I les plantes d’engreixament, amb piscines negres per fora i blanques per dins. Aquí els llenguados hi arriben amb tres mesos i en surten amb un any. Entre un moment i l’altre, viuen en aquests tancs, apilats l’un sobre l’altre, perquè no tenen la sorra del mar i els agrada estar amagats. «Tot està cuidat al mil·límetre», insisteix Tavares. Té raó. La granja sembla funcionar com un rellotge, amb els treballadors gairebé en complet silenci, observant larves al microscopi, netejant piscines, seleccionant exemplars (els que tenen malformacions són sacrificats) i alimentant-los.

«Tot sostenible», continua Tavares. Aquí ja hi ha més dubtes. Els peixos són alimentats amb pinso en la seva àmplia majoria d’origen animal, perquè llenguados i turbots són carnívors, i la seva dieta enclou una paradoxa a què s’enfronta tota l’aqüicultura: en teoria, contribueix a millorar les reserves marines, però a la pràctica també les escura, ja que els peixos són alimentats per altres peixos que surten del mar. 

«No és sostenible. L’aqüicultura hauria d’enfocar-se més en les espècies herbívores, com la carpa i la tilàpia, però aquestes no resulten atractives per al consumidor. No es pot basar tot en espècies carnívores. A les granges d’animals terrestres, tots els animals són herbívors», explica Elena Lara, biòloga de Compassion in World Farming, una oenagé d’origen britànic crítica amb el model actual. 

Mort per hipotèrmia

Les principals objeccions de Lara, però, no tenen a veure amb l’alimentació dels peixos, sinó amb la seva manera de morir. Quan ja estan perparats per al mercat, llenguados i turbots reben un xoc tèrmic, una barreja de gel i aigua que els fa morir per hipotèrmia. El procés és llarg i agònic. 

«No és humanitari i no hauria d’estar permès», assenyala aquesta biòloga, que cita la guia de l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OMSA), que recomana l’atordiment acústic o percussor en lloc del xoc tèrmic, i un altre document de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentaria (EFSA) que va encara més enllà. «Les asfíxies per gel impliquen períodes prolongats de consciència durant els quals s’han observat respostes d’estrès i constitueixen un risc considerable per al benestar [dels peixos]», argumenta el text. La pràctica, en qualsevol cas, és legal.  

Tavares, de la companyia Stolt, insisteix que no hi ha ningú que s’hi jugui més que aquest sector en les condicions de llenguados i turbots. «Nosaltres som els primers interessats en el benestar animal. El peix estressat no creix», explica. I aquí els peixos creixen fins a arribar a un quilogram, moment en què són sacrificats i posats a la venda. La veritat és que són molt bons. 

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

«És veritat –contesta Lara–. A les empreses no els interessa tenir els peixos en males condicions. Però alhora, com més produeixen més beneficis tenen. Solen anar al límit: que l’animal no emmalalteixi i s’engreixi, però no gaire més. Ho podrien fer molt millor».