Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Només cinc dones han sigut premiades amb el Nobel de física. L’última, el 2023, és Anne L’Huillier (París, 1958), professora a la Universitat de Lund (Suècia), que el va guanyar, juntament amb Pierre Agostini i Ferenc Krauzs, per haver explorat el món dels electrons a través del recorregut que realitza la llum en una trilionèsima part d’un segon. L’anomenen la paparazzi de l’infinitament petit. I va explicar les seves investigacions al CosmoCaixa.

¿Alguna xafarderia sobre els electrons?

Això de paparazzi és una imatge per explicar al gran públic què fem: provocar polsos de llum molt curts, com esclats, per seguir el moviment dels electrons i obtenir una imatge.

¿Un moviment que es pot dir que té analogies amb la música?

Al tocar un violí no només es produeix una nota, sinó també harmònics. I a l’il·luminar els àtoms amb una radiació làser molt intensa apareixen harmònics. En el primer cas parlem d’ona acústica; en l’altre, d’ona de llum. No és en absolut el mateix tipus d’ona ni el mateix rang de freqüència, però sí que es pot establir una analogia.

¿Per què és important la troballa?

Ens permetrà poder comprendre millor certs fenòmens de la naturalesa, com la fotosíntesi, i esperem que es pugui aplicar en el control de certes reaccions biofísiques, o en l’ús de la generació d’harmònics en les futures plaques de circuit imprès. Això seria realment emocionant, ¿sap?

També ho és ser dona en investigació d’altíssim nivell. ¿Dur?

Diferent. Som més visibles, i això facilita aconseguir ajudes, però sempre he treballat envoltada d’homes i durant anys vaig tenir la impressió que no m’escoltaven. Funciono per intuïció, i quan vam descobrir el fenomen de la generació harmònica, el 1987, vaig saber que era important. Els meus col·legues van manifestar que la intuïció no era correcta.

Ho era.

Soc molt tossuda.

¿La culpa de tot la va tenir el seu avi?

Va morir quan jo tenia 4 anys, però va ser una gran inspiració. Era enginyer radioelèctric i va utilitzar la tecnologia per ajudar la Resistència. Fins i tot va ser empresonat diversos mesos per la Gestapo. La seva història va reforçar el meu sentiment de la importància de la ciència per a la societat.

¿Què implica el seu compromís?

La transmissió de la ciència. Disfruto molt ensenyant, fins i tot quan estic investigant.

¿Quina idea sol repetir als seus estudiants?

En un discurs destinat a ells vaig incloure una citació del polític Jean Jaurès que diu: "No ensenyem el que volem, el que sabem o el que creiem que sabem; només ensenyem el que som». Ensenyem un entusiasme, una personalitat, una manera de fer física.

¿Qui l’hi va ensenyar a vostè?

A França vaig tenir molt bons professors, com Claude Cohen-Tannoudji, que em va mostrar una barreja de derivacions matemàtiques amb intuïcions físiques.

¿Sempre va creure en vostè mateixa?

Mai he estat del tot segura, però em deia: "Si no puc fer investigació seré mestra, potser de matemàtiques». La confiança en un mateix és fràgil, per això és important tenir al costat gent gran que et digui: "Sí, sí, vas bé». Jo vaig tenir el suport dels meus pares –professora de secundària i enginyer informàtic en una època en què les computadores eren enormes, cares i lentes–, i tinc el del meu marit, també físic. Tots dos vam acceptar el que implica el treball d’investigació en una família.

¿Es permet vida domèstica?

Intento passar una mica més de la meitat del temps a casa. D’aquí dos anys em jubilaré i, malgrat que continuaré anant a veure de tant en tant els meus col·legues de tant en tant, baixarà la pressió. El meu somni és acabar d’escriure un llibre sobre la física en la qual he treballat durant 40 anys.

¿Fa coses més trivials?

¡M’agrada molt l’esport! Jugo a tennis i practico l’esquí. Jo soc una persona normal que ha tingut una mica de sort...

... que passarà a la història.

No ho sé. Estic orgullosa de tenir el Nobel, però d’un dia per l’altre et converteix en una estrella de rock, i això va una mica en contra de la meva personalitat: soc tímida. Per a mi la gràcia és veure il·lusió en els ulls dels nens quan els parlo de ciència. Per això accepto el ritme endimoniat de conferències. Miro d’agrupar-les per zones, desplaçar-me amb tren i minimitzar l’ús d’avions. Em preocupa molt el canvi climàtic.

Notícies relacionades

Dudamel enamora amb Strauss

Un conte sobre el valor de la lectura

Potser té una idea de l’apagada...

Tinc una hipòtesi, però no és precisament científica, així que no l’hi diré. La gent creu que els premis Nobel ho saben tot sobre tot, i no és veritat. Vaig molt amb compte de no opinar sobre coses que no sé.