Ancoratges

E l dijous passat va ser un dia de gent esperant amb la mirada fixa en un punt. Hi havia els del cantant porto-riqueny Bad Bunny, seguint el compte enrere en les cues virtuals, mirant quants centenars de milers de persones tenien davant per aconseguir unes entrades per als seus concerts de Barcelona i Madrid. I hi havia els del papa, pendents d’una xemeneia a Roma que havia d’anunciar si els cardenals havien arribat o no a un acord.

L’espera s’ha convertit en un enuig cada vegada més difícil de tolerar en un món que es mou tan de pressa que de vegades sembla que no toquem terra. Digues-me per a què no t’importa esperar, i et diré qui ets.

El conclave, la litúrgia mil·lenària, les portes tancades, les urnes, la xemeneia, el fum, es planta com un ritual que ignora les regles de la immediatesa. Impertorbable al pas del temps i a la impaciència. No hi ha espòilers, ni notificacions, ni streaming en directe des de l’interior. Només el fum que, quan per fi apareix blanc, ens recorda que el vell món segueix allà. Un sistema sense fallades, per cert. No com la cua virtual, que es pot penjar, i es penja, en qualsevol moment.

Hi ha una cosa captivadora en aquest ritu antic. Enganxa, un antic tempo que reconeixem i que, potser per això no ens importa aquesta espera, celebrem que encara existeixi en algun racó. Una cosa que passa com sempre ha passat. No canvia i es manté intacte. Com el dia que tornes a casa i els macarrons de la teva mare tenen el mateix sabor de sempre. Ancoratges. La botiga que porta els teus 45 anys al mateix lloc, amb el mateix cartell. Encara pots escoltar l’actriu Doris Day cantant Qué será, será, com quan sonava al tocadiscs que no et deixaven tocar.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

No hi ha res més depriment que no reconèixer-se un mateix quan mires per dintre. Potser només ho supera no reconèixer en els altres allò que un dia estimem.

El grup musical Presuntos implicados tenia una cançó que sempre em va semblar molt trista i que deia: Cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado, aquella amistad". Que canviï tot però que existeixin ancoratges i versions reconeixibles de nosaltres mateixos i del món. I, a males, una cosa que ens els recordi. Com aquestes fotos que, com canta Bad Bunny, vam haver de tirar quan ens vam tenir.