Temperatures extremes

El pitjor dia de l’onada de calor: «Se’m crema la calba»

  • Les terrasses estan desertes, els repartidors no se separen de l’ampolla d’aigua i els venedors de carrer es reguen amb els aspersors urbans

El pitjor dia de l’onada de calor: «Se’m crema la calba»

DAVID CASTRO

5
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Ventiladors, camises suades i pell brillant. El guió de ‘Foc en el cos’, complexa i esplèndida pel·lícula de cine negre (Lawrence Kasdan, 1981), queda curt per definir el que està passant a Espanya, socarrada per la segona onada de calor més primerenca des que existeixen registres. Mai va tenir tant sentit el cartell dels Estius de la Vila del 2018: una xancleta de piscina fosa com un xiclet en l’ardent asfalt madrileny. 

Fins i tot a l’oasi basc es preparen per arribar aquest cap de setmana als 40 graus. Els bilbains faran ara el que els andalusos i extremenys han fet tota la vida: tancar persianes i finestres durant el dia per evitar que l’aire, convertit en foc, entri a les cases. Només s’obren una vegada que arriba la nit. «Cal evitar des d’ara que s’escalfin les cases, per poder descansar. Per una nit sense dormir no passa res. Per dos, tampoc. Però quan comencen a ser tres o quatre...», alerten els responsables d’Euskalmet.

Ja ningú se sorprèn de veure gent amb paraigua pel carrer per protegir-se del sol. Anar sense gorra a l’aire lliure et pot portar directament a urgències, com li va passar dissabte a la Candela després de fer una volta amb barca per l’embassament de San Juan (Madrid). L’endemà es va trobar tan malament que el seu marit la va acompanyar a l’hospital. A més de la injecció per combatre l’intens dolor, la recepta mèdica contra la insolació va ser ben senzilla: molta, molta, molta aigua.

Dos litres i mig d’aigua es beu cada dia el Juan, un repartidor que ha optat, com molts col·legues, per treballar en pantalons curts. El seu gran error és que continua sense portar gorra. «Se’m crema la calba», admet somrient. Conscient que la comunitat mèdica i científica demana no treballar ni fer esport al carrer amb temperatures extremes, el Juan aixeca les espatlles i assegura que no hi ha cap més opció, que cal guanyar-se el pa.

«Treballar al carrer amb 40 graus és un sofert. Jo em bec dos litres i mig d’aigua al dia»

Juan, repartidor

«Almenys –afegeix el repartidor– ja no portem mascareta». L’onada de calor ha sigut, precisament, la gran excusa perquè els cambrers s’hagin acomiadat de la protecció buconasal. Fins ara la continuaven portant malgrat que no era una obligació. Veure, per fi, la cara de la persona que cada dia et posa el cafè no és l’únic efecte que ha tingut l’onada de calor en l’hostaleria. Les immenses terrasses dels bars estan completament desertes perquè no hi ha hagut temps d’instal·lar els difusors d’aigua. Un tendal i un para-sol no són suficients.

Les altíssimes temperatures obren telenotícies, diaris i informatius de ràdio. És el gran tema de conversa al carrer. Les botigues venen ventalls amb l’expressió ‘puto calor’ i els aparadors atrauen clients amb miniventiladors de colors per portar pel carrer. A internet, s’ofereixen refrigeradors magnètics «per evitar que la bateria dels mòbils pateixi l’onada de calor». Els grans magatzems no donen l’abast amb la venda de ventiladors i si aquests dies mires d’arreglar el teu aparell d’aire condicionat, el més normal és que el tècnic ni t’agafi el telèfon perquè està saturat de feina. També van molt carregats de feina els ‘manetes a domicili’ de les assegurances de llar que instal·len ventiladors de sostre a les cases, una opció més ecològica que l’aire condicionat.

Una onada de calor al juny no és tan estrany. El 2019 n’hi va haver. També el 2017 i el 2015. El que no és tan normal és la durada, la intensitat i la data (mitjans de mes i no a finals). L’escalfament global fa que la insuportable pujada dels termòmetres hagi deixat de pertànyer exclusivament a juliol i agost. Ningú amb dos dits de front nega l’emergència climàtica. Però quan l’onada de calor es trasllada a la política, el negacionisme treu la poteta.

«Entenc l’oposició, que ha de generar escàndols i provocar por, però que al juny faci calor és una cosa d’allò més natural». La frase és de Pedro Muñoz, portaveu del PP a la Comunitat de Madrid. Quan la va dir, dimarts, Muñoz portava camisa llarga, jaqueta i corbata i estava a l’Assemblea, amb l’aire condicionat a 23 graus.

La calor a Espanya és tan alta que la corbata ha deixat de ser un complement indispensable per a alguns executius. A l’hora de la pausa del cafè, al barri de Salamanca (Madrid) es veu un grapat d’homes de negoci amb jaqueta però sense corbata, tot un atreviment en el món laboral clàssic, on està ben vist que una dona porti una brusa de tirants però els pantalons curts continuen estant vetats per al gènere masculí. 

«M’emporto una ampolla d’aigua gelada de casa i no em separo del ventilador»

Gloria, artesana amb una parada a la fira de Madrid

Regar-se (literalment)

Notícies relacionades

La Gloria treballa al carrer i no té aire condicionat. No és escombriaire ni repartidora ni conductora. És artesana. Té una parada de samarretes pintades a mà a la fira d’artesania de Madrid, al carrer Recoletos, i el seu truc per sobreviure a la intensa calor és emportar-se de casa una ampolla d’aigua gelada i un ventilador petit. A l’hora de dinar, tanca la parada i se’n va amb altres companys sota l’ombra d’algun arbre. Molts artesans aprofiten la pausa per regar-se –literalment– amb els aspersors del bulevard del passeig de Recoletos. A les cinc tornen a obrir. I es tornen a fondre de calor, però no deixen de somriure als (pocs) clients que s’hi acosten. 

A la fira, hi ha altres artesans que no tenen ni ventilador. La seva cara ho diu tot. Es ruixen amb l’aigua d’un esprai, element imprescindible també a les escoles, convertides en forns dues setmanes abans que s’acabi el curs. I altres artesans, els més previnguts, opten per minineveres elèctriques o ventiladors que vaporitzen aigua. «No puc viure sense això», explica una artesana assenyalant el seu aparell. Al seu costat, el Thiago –que converteix mandales en bijuteria– es desespera al dir que no hi ha mandala prou gran per combatre l’emergència climàtica.