El Lian, el nadó que ha nascut en un ascensor d’Eivissa

«Almenys ens queden deu hores per davant». És el que van pensar Vicent Marí i Ashi Keo quan, a un quart de sis de la matinada de dilluns, ella va trencar aigües. Però no. El Lian venia amb presses. Tantes, que la família no va poder arribar a l’Hospital Can Misses. No van poder, de fet, ni arribar al portal. El petit va arribar al món en el trajecte entre el quart pis i la planta zero de l’edifici de Vila en què viuen.

A les quatre de la matinada, l’Ashi va començar a notar contraccions, però no els van donar gaire importància. Encara li faltaven nou dies per sortir de comptes i, a més, pensaven que es tractava de contraccions de Braxton Hicks, típiques del tercer trimestre. «Ja les coneixíem», comenta el Vicent recordant el part del primer fill de la parella, el Daren, que té un any i dos mesos i l’infantament del qual va durar pràcticament 24 hores. A les cinc del matí, no obstant, van veure que les contraccions eren regulars i cada vegada més intenses, així que es van vestir, van agafar la motxilla que tenien ja preparada amb les coses del nadó i van cridar l’ascensor, moment en què l’Ashi va trencar aigües.

Fins i tot en aquell instant, van pensar que els sobrava temps per arribar a l’hospital. No obstant, quan van pujar a l’ascensor, l’Ashi va començar a notar que el petit ja arribava. «M’ho va dir, però no m’ho creia. Quan vaig mirar vaig veure que ja tenia tot el cap fora», relata el pare, encara impactat. A partir d’aquell moment tot va anar encara més ràpid. L’Ashi es va estirar a l’ascensor i el petit «va sortir disparat». El Vicent té gravada la imatge: «La meva dona i el meu fill al terra de l’ascensor, parat a la planta zero, i amb la porta obrint-se i tancant-se». Van posar la motxilla per evitar que la porta es tanqués, van tapar el nounat amb una manta i van pressionar un parell de vegades l’alarma de l’ascensor per veure si hi acudia algun veí.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Van anar-hi alguns. Un va trucar al 112, un altre va posar un precinte a la cèl·lula fotoelèctrica de l’ascensor, la dona d’un d’ells, infermera de formació, els va tranquil·litzar... Quan va arribar l’ambulància i la policia l’Ashi seguia ajaguda a terra —«amb mig cos fora del ascensor»— i agafava el petit entre els seus braços. Mare i fill encara estaven connectats pel cordó umbilical. Els sanitaris els van embolicar en mantes i van comprovar que tots dos estaven bé i que la placenta encara no s’havia expulsat abans de traslladar-los a l’Hospital Can Misses.

«Encara no ens ha donat temps a digerir el que ha passat. Això no ho havíem vist ni a les pel·lícules», comenten, ja des de l’habitació de Maternitat, en la qual la família descansa després de l’experiència. «Ells estan millor que jo», diu el Vicent, mig de broma mig seriosament, mirant l’Ashi i el Lian, que ha pesat 3,018 quilos. «Quan passa una cosa així hi ha gent que diu que ho veu com si fos una altra persona o que actua per instint. Jo, primer em vaig quedar en xoc i després vaig mirar de pensar i anar pas a pas», explica abans de confessar, entre rialles, que quan se’n van anar amb l’ambulància, va trucar al seu pare per dir-li que el Lian ja havia nascut però, també, que anés a netejar l’ascensor. Ell i l’Ashi reconeixen que, malgrat el que estaven vivint, escoltar el plor del nounat els va donar la vida. Tot i que fos en un ascensor.