Una emoció barcelonina

Hi ha crits de "¡Barcelona!" que a un li ressonen al cap tant o més que algunes cançons. És un gest, el de la salutació al públic local, que –¡com a mínim!– estrelles de tot tipus practiquen com a avantsala al massiu ritual d’aparellament que allà està a punt d’esdevenir. Pot passar amb l’obligatori "Bona nit, Barcelona!" de Bruce Springsteen i el seu accent català de Nova Jersey. També quan la veu sona molt més pròxima, per exemple de Sant Esteve Sesrovires, com la nit de dilluns al Sant Jordi, quan l’amfitriona Rosalía va saludar una vegada i una altra "Barcelona".

Era el dia de la tornada de la catalana a casa i "el cor li anava a mil" perquè finalment li tocava cantar a la seva ciutat. Ho va notar Rosalía quan amb Reliquia, al poc de començar, va dir allò de "y el descaro lo aprendí; por ahí por Barcelona", vers que va sonar eixordador amb el Sant Jordi esperant per deixar anar a l’uníson les últimes quatre síl·labes a tall de benvinguda. Aviat les estrofes en català de Divinize (el públic va poder seguir les lletres en aquest idioma a través d’una pantalla) i les branques electròniques van animar la reunió de veïns.

D’allà venia quan, en sec, va buidar l’emoció de la tornada en un discurs en què va aprofitar per compartir uns instants d’aprenentatge que va tenir amb Peret abans d’una actuació. Vaja, una anècdota amb un símbol barceloní, heroi del carrer de la Cera, ni fet a propòsit. "¿Per què et poses nerviosa? Jo mai a la vida m’he posat nerviós", li va assegurar. "Allà vaig entendre que Peret estimava tant la seva ciutat, que amb aquella alegria que l’envaïa no li quedava energia per posar-se nerviós. Qui sap si jo algun dia arribaré a aquest nivell de calma… Però una cosa et diré, Barcelona… T’estimo amb bogeria", va proclamar ella.

Amb les llàgrimes sortint, Rosalía, pròxima com va estar (només va mantenir distància amb els fotoperiodistes, a qui no se’ls va deixar cobrir el concert), va continuar justificant la lògica emoció de qui dona voltes pel món però mai se sent a casa. "És el lloc on confrontes qui eres i en qui t’has convertit. Així que, gràcies, Barcelona, t’estimo molt. Gràcies per sostenir-me", va remarcar, ja amb les galtes humides.

Notícies relacionades

Carlota Gurt, escriptora: "A BCN no vaig parlar en castellà fins als 12 anys. Avui això és ciència-ficció"

El suplement literari ‘Abril’ ressenya 500 novetats editorials

Casualitats de la vida, de Peret va passar a Estopa, relleu de fantasia, en una improvisada xerrada amb una nena que subjectava una cartolina en què afirmava que aquell era el seu primer concert. I la catalana va aprofitar per recordar la seva primera vegada com a espectadora al recinte de Montjuïc: "Vaig venir amb els meus pares a veure Estopa. Espero que t’ho passis tan bé com jo aquell dia".

La connexió de Rosalía amb Barcelona s’entén, en gran part, per la seva formació musical, per les hores a les aules del Taller de Músics o a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). El Taller li va obrir les portes, i ahir a la nit ella portava el seu currículum amb honor. Sobre l’escenari l’acompanya durant un número del Lux Tour un excompany i amic, el pianista balear Llorenç Barceló. Una amistat que es va celebrar amb un "¡Visca el Taller de Músics!". Això era abans de Sauvignon blanc, i, és clar, estant a Catalunya, Rosalía, intel·ligent, va dir: "M’agrada el sauvignon blanc, però… ¿i un Penedès, un Empordà, un Priorat…? ¡Aquí hi ha cosa bona!". Xin-xin.