Rosalía i el Taller de Músics

Ho feia de manera molt evident, potser excessiva. ¿Què passa en una escola d’art quan l’alumne o alumna és millor que el professor o professora? Quan un centre educatiu ensenya qüestions que estan relacionades amb la creativitat i no la formació teòrica es produeixen interferències que poden electrocutar la relació pedagògica. D’alguna manera això era el que estava passant amb "la Rosalía". Ella destacava i començava a ser millor que els mestres. Així que aquella entrevista, que devia ser la primera que se li va fer i que va escriure el periodista Jordi Garrigós, la va agafar en el transvasament d’escoles: entre el Taller de Músics i l’Esmuc.

Lluís Cabrera és un agitador de la cultura. Un humanista a qui li agrada aprofundir en les arrels del flamenc perquè les flors que apareguin llueixin, facin olor i sonin bé. Cabrera va ser un dels que va enfortir l’estil d’aquella jove. És fàcil destruir la personalitat i seguretat d’artistes que són únics. Quan ets professor ho pots fer. No es tracta d’anar a la contra. Això moltes vegades enforteix. És molt pitjor. La tàctica que utilitzen els mediocres és anar generant dubtes. Dubtes sobre el talent que un porta amb si. I Rosalía es va salvar d’aquestes càrregues quan les va detectar Cabrera.

Al fundador del Taller de Músics no li agrada parlar d’aquestes coses. ¡Per a què! I és cert. Tot procés de construcció d’una megaartista té els seus moments bons i dolents. De vegades no s’assabenta de res perquè està massa capbussada al seu món. Això és bo. Però les pressions van ser-hi. És la síndrome de "però que s’ha cregut aquesta nena".

Notícies relacionades

Sixena: 56 setmanes

Rufián i la via morta

Quan no ets res, ho ets amb totes les seves conseqüències. Fins i tot la gran Rosalía va ser rebutjada als concursos televisius de cerca de talents. No era el camí, segons els resultats. Com explicava Cabrera a Jordi Bianciotto: "Rosalía tenia una ambició sana". Semblen termes trobats. I ella era de preparar-se i estudiar-ho tot. D’aprofundir i extreure una cosa que d’altres no havien trobat. Així va crear el treball de final de grau conegut com El mal querer i inspirat en l’obra en occità Flamenca. Amor cortesà barrejat amb tot el flamenc i la música apresa en els anys d’escola, en col·laboració amb El Guincho, fonamental en la carrera de l’artista. Amb aquesta lògica va fusionar el tema dels Chichos Me quedo contigo amb el Cor Jove de l’Orfeó Català a la gala dels Goya del 2019, on es van sentir com un tro els més llargs segons de silenci després d’una interpretació magistral. Escriure-ho m’estremeix.

Són les ganes d’absorbir la realitat el que ha anat construint una artista de tant potencial. Només falta esperar que entengui que tot és circumstancial. Ara, Barcelona es rendeix als seus peus.