"Si em quedo embarassada, és molt probable que m'acomiadin"

La xifra de naixements que es produeixen a Espanya descendeix de forma accentuada des dels anys 90 i, després del parèntesi marcat per l’arribada massiva d’immigració que va tenir lloc entre els anys 2000 i 2008, la tendència no s’ha tornat a frenar. Les espanyoles –el patró d’escassetat d’embarassos és liderat per Catalunya– nascudes als anys 70 són la generació amb menys fills en la història d’Espanya –una de cada quatre no en tindrà cap, indiquen els estudis demogràfics–, una situació que la crisi econòmica i el seu reflex en la legislació laboral han accentuat fins a condicionar, indiquen, les futures relacions de parentiu. Escassejaran els fills i néts que s’ocupen de la seva gent gran. Les causes d’aquesta situació s’entrellacen, però el primer factor de l’absència de descendència és una infertilitat femenina que s’explica per la tardança a l’intentar l’embaràs, cosa que, al seu torn, és conseqüència d’un panorama laboral i econòmic que repel·leix la idea d’assumir el que costa un fill.

  

Ja no és excepcional, ni es denuncia, que l’entrevista que precedeix una contractació laboral inclogui qüestions com si la candidata té previst ser mare. «L’última vegada que em vaig quedar sense feina, en totes les entrevistes laborals, en totes, repeteixo, em van preguntar si volia tenir fills i si tenia parella estable. Ja no dissimulen: envaeixen la teva intimitat», relata Marina V., de 38 anys, directora de comptes d’una important agència de publicitat de Barcelona.

La Marina està seguint un tractament d’inseminació artificial a l’Hospital del Mar després de 18 mesos d’intentar una gestació que no arriba. Espera aconseguir-ho ara. «Sé que si em quedo embarassada és molt probable que m’acomiadin, tot i que sóc una persona valorada a l’empresa –assegura la Marina–. Si m’acomiaden, no podré reclamar judicialment perquè ara és legal prescindir dels empleats que comencen a demanar permisos per anar al metge, o si intentes fer canvis d’horaris. A les empreses no els interessa que estiguis quatre mesos de baixa maternal». 

«És clar que em preocupa –reflexiona–, però ja no tinc temps de posposar aquest projecte i no penso deixar que la feina condicioni la meva vida personal». Els serveis de què disposarà quan tingui el seu fill, afegeix la Marina, tampoc aniran a favor seu. «Jo treballo ara fins a les 7 de la tarda, però les guarderies tanquen a les 5 –conclou–. Això és el que ens espera en aquest país a les dones que decidim tenir fills».

  

NO PODRÉ RECLAMAR

Esther B. veïna de Cornellà, de 42 anys, sociòloga que treballa en una organització d’ajuda humanitària, té una filla, la Noa, que va néixer fa quatre anys, època en què el seu ginecòleg li va advertir que o es decidia o ho tindria molt difícil, fisiològicament, per ser mare, excepte si ho intentava amb tractaments hormonals d’èxit relatiu. L’esperança de vida de la petita Noa supera els 85 anys, un terç més que la de la seva àvia, una mestressa de casa que mai es va qüestionar l’edat en què tindria descendència: va començar a tenir fills als 22. Quan la Noa arribi a aquesta edat, estarà estudiant –se suposa– i seria força estrany, d’acord amb els perfils demogràfics actuals, que en aquell moment es fixés com a objectiu immediat formar una família.

IDÈNTIC CAPITAL OVÀRIC

La Noa podria viure més que la seva àvia, però la dotació ovàrica de les dues dones –la xifra de fol·licles susceptibles de conduir un fill amb què van néixer– no ha variat. Quan la nena d’ara pensi a tenir un fill, avançada la trentena segons indica l’estadística poblacional espanyola, ja quasi no disposarà de reserva ovàrica òptima per aconseguir-ho. «Les dones neixen amb un contingent de fol·licles que es va gastant amb la menstruació. L’edat fisiològica idònia per tenir fills se situa entre els 24 i els 34 anys –afirma el ginecòleg Julio Herrero, responsable de l’àrea de Reproducció Assistida a l’Hospital de la Vall d’Hebron–. Aquesta reserva ovàrica es comença a reduir als 34 anys, cosa que no significa que ningú podrà ser mare passada aquesta edat».

En aquests moments, quan les dones espanyoles es plantegen ser mares, només disposen de cinc anys per aconseguir-ho. En aquest tema, Espanya lidera la resta del món. L’edat mitjana en què les catalanes, i la resta d’espanyoles, tenen un primer fill es va situar el 2014 en els 31,8 anys, amb tendència a seguir augmentant. Són 16 mesos més que la mitjana dels països de la Unió Europea, indica un informe que el doctor Miguel Ángel Checa, responsable de Reproducció Assistida a l’Hospital del Mar de Barcelona, va presentar recentment al congrés de la Societat Americana de Medicina Reproductiva. En paral·lel, Espanya és el segon país europeu, després de Portugal, amb una natalitat més baixa. L’índex de fecunditat de les dones espanyoles –mitjana de fills que tenen– és dels més baixos del món: es xifra en 1,2 fills per dona.

POLÍTIQUES PERJUDICIALS

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

 «L’edat tardana en què les espanyoles intenten tenir un fill està considerada en aquests moments el primer factor d’infertilitat, seguit de la contaminació ambiental, que té un impacte important tant en la reproducció femenina com en la masculina –assegura Checa–. En aquest retard és determinant la dificultat laboral amb què es troben les dones que intenten quedar embarassades. Les polítiques espanyoles són totalment perjudicials per tirar endavant la maternitat. S’està fent tot molt malament».

Un dels efectes col·laterals d’aquesta situació és el constant increment del nombre de dones pròximes a la quarantena, amb la vida professional i familiar més o menys estable, que intenten ser mares recorrent a tècniques de reproducció artificial. El 2006, els naixements aconseguits per aquesta via van suposar l’1% del total –uns 800–, una opció que el 2014 va propiciar el 4,5% del total de parts: 2.860.