Parlen els 'invisibles': «Si dono positiu, ho perdo tot»

«No vull saber res de les proves»

Tres nens descalços, de menys de sis anys, corren aixecant la pols de terra. Són els habitants més joves d’aquest solar abandonat, situat en un dels barris més afectats pel coronavirus de Barcelona, on malviuen prop de 20 persones. Lones, trossos de fusta i de cartró construeixen uns febles barracons que són el seu únic recer contra la pluja, la calor i el virus. «Tots ens dediquem al mateix, a recollir i vendre ferralla», diu Alexander Puya, el més gran del campament. Ja fa més de dues dècades que va emigrar de Romania amb la seva dona, per buscar un futur millor a Espanya. Ha estat voltant per tota la Península, fins que un greu problema de salut el va obligar, ja fa 10 anys, a quedar-se a la capital catalana.

«Ja porto un marcapassos al cor, i no tinc ni 60 anys», diu amb un somriure, mentre arrossega amb les dues mans un carro ple de trastos: des de trossos de metall fins a televisors antics, passant per bicicletes desgavellades. ¿Vostè sap que amb aquesta malaltia que té no hauria de sortir al carrer? ¿No té por del virus? «Del que tinc por és de no poder menjar, i no poder enviar diners a la meva família a Romania», respon taxatiu. «No vull saber res de les proves aquestes, jo estic bé», afegeix enèrgic. Mentrestant, a pocs metres d’aquest precari campament, diversos responsables de Salut Pública fan proves del virus al carrer per detectar casos asimptomàtics.

«Durant el confinament la policia ens multava i vam haver de deixar de treballar, la veritat, ho vam passar molt malament... L’ajuntament ens donava 60 euros al mes pel menjar, però amb això no arribem, jo el que vull és poder menjar, i que no em molestin», es queixa. Per cada carro ple de ferralla pot aconseguir entre 10 o 15 euros. «Si ens tanquen en un ‘hotel salut’, ¿com et creus que menjarem? El que necessitem és treballar. Aquí la vida no és fàcil», afegeix assenyalant el pesat carro. «Esperem que la seva sigui millor», sospira mirant els nens, que continuen jugant a terra.

«Els tests els fan perquè les persones riques estiguin més tranquil·les»

Fa poc va fer sis anys que la Patricia és a Barcelona. El març d’aquest 2020, a pocs dies de declarar-se l’estat d’alarma, va aconseguir el primer permís de treball. Poc temps va poder disfrutar aquesta dona de 39 anys de la tranquil·litat de passejar per la ciutat sense por que la parés un agent de policia. «No vaig poder seguir a cap de les cases [on treballava] per de la pandèmia», diu. Deixar de treballar, deixar d’ingressar. Aquesta és l’equació per aquest gremi, en què no impera cap prestació d’atur. Tampoc ha cobrat fins ara el subsidi especial per a les treballadores de la llar habilitada pel Govern. Zero ingressos durant tres mesos, en què ha anat tirant dels seus escassos estalvis i de la caixa de solidaritat que van muntar des del sindicat Sindillar.  

Ara ha tornat a treballar, però encara no ha recuperat els ingressos que tenia abans que arribés el virus. Des del juny que ha tornat a netejar a la casa on té feina, amb una jornada menor i, per tant, menys ingressos. Guanya 600 euros al mes, 300 menys dels 900 euros amb què subsistia. I viu amb por que la tornin a confinar, ja que si no aconsegueix cotitzar un mínim d’ingressos no podrà renovar el permís de treball ni de residència. Perquè si no tots els anys que ha passat en la «clandestinitat», tal com ho defineix ella, «no hauran servit de res», explica. «No vull tornar a viure amb aquesta por», afegeix. 

La Patricia limita aquests dies els seus contactes socials i aplica el mantra de mascareta-distància-mans. Veu amb temor els tests massius que fan aquests dies per barris a Catalunya, ja que un positiu la tornaria a deixar sense feina. «Si som positius, ¿què hem de fer? ¿Deixar de treballar? Si amb prou feines ens hem pogut reactivar. Desgraciadament la solució serà no fer-nos-els», afirma. «Totes aquestes mesures es prenen perquè les persones riques estiguin més tranquil·les, no per al benefici de les persones que fem el treball dur», afegeix.

«No em puc tancar a casa»

Amb prou feines sap llegir i escriure. Va haver de deixar l’escola quan tenia 9 anys. «Jo era la més gran de sis germans, i la meva mare em va treure de l’escola per fer-me treballar netejant escales, necessitàvem els diners», diu la Trini, una dona gitana de 56 anys, nascuda i criada al barri de Sant Roc de Badalona. Tota la vida ha treballat en l’economia informal. L’únic contracte que va aconseguir va ser en una empresa de la neteja, ja fa deu anys, però amb l’anterior crisi econòmica la van acomiadar. Des d’aleshores es dedica a vendre roba als mercats ambulants. «D’il·legal, és així», assumeix capcota.

La Trini no és autònoma ni paga cap llicència per vendre als mercats. «És que no m’ho puc permetre, no tinc aquests diners, jo amb el que venc si trec 20 o 50 euros al dia en tinc per menjar, ni un caprici», afegeix. Es fica pel passadís enmig dels llocs legals, i ofereix roba interior, amb una manta a terra. D’això mengen ella, la seva filla i el seu net adolescent, que viuen en un pis, ocupa ja fa tres anys, després de patir un desnonament que els va deixar al carrer. Ja acumula algunes multes pel seu treball. «És que no tinc cap altre», es defensa.

Diu que el virus li fa por, i que per això es tapa mitja cara amb una mascareta. «Però deixar de treballar no ho puc fer. Ja em diràs, ¿com menjarem si no puc anar als mercats?», sentencia. ¿S’ha fet vostè una prova PCR? «Mira, per sort no m’han cridat. Si me l’he de fer me la faig, però no em tancaré a casa, això ja t’ho dic, és que no ens ho podem permetre, si no és que tenim menjar», insisteix. L’única cosa que tem és haver de viure un altre confinament, i que els mercats al carrer estiguin prohibits. «Cada setmana intento guardar-me cinc eurets, per anar estalviant i que almenys no ens quedem sense ni cinc, com ens va passar l’altra vegada», diu. El que els va passar va ser que es van quedar amb el rebost buit, i el van aconseguir omplir amb l’ajuda dels veïns. «Que si un ens deixava una mica de pollastre, un altre macarrons... i així vam anar tirant. No vull tornar a viure amb aquesta angoixa», afegeix.

«Tinc més por de la gana que del virus»

A mitjanit, arriba de puntetes, sense fer cap soroll. I a trenc d’alba, ja se n’ha anat. Així és com Johane Laines entra i surt dels pocs llocs on, després de la pandèmia, pot dormir sota sostre. Feia tres anys que cuidava una persona gran dependent. Al març els va demanar un contracte per poder regularitzar la seva situació a Espanya, però finalment la família la va acomiadar. «Em vaig quedar sense diners i em van fer fora de l’habitació on vivia, alguns dies he hagut de dormir en un parc, d’altres estic en habitacions d’amigues», explica la dona, hondurenya, que porta tres anys cuidant avis a Santa Coloma de Gramenet.

Després del confinament, acumula un deute de més de 2.000 euros amb els pagaments que encara no ha pogut assumir. «Necessito diners, necessito una feina, faré el que calgui», diu la dona, que al no tenir documentació legal en aquest país no té cap altra opció que treballar en negre. «Ahir em van donar sis euros, i vaig comprar tres paquets de fesols: espero que em durin per menjar molts dies», afirma. 

Feia sis mesos que Marlene Magally cuidava també un avi, que va morir al desembre. Va trobar una altra feina similar però la van acomiadar poc després. Amb el confinament, se li han acumulat els pagaments de l’habitació de lloguer fins avui, i els pocs estalvis que tenia van servir per enviar diners a Llatinoamèrica a la seva família, que també va emmalaltir. 

«Sí que em fa por el virus, però em fa més por l’atur, tinc moltíssima angoixa perquè no sé de què viuré», afirma la Johane. Cap de les dues es va fer la prova PCR quan l’equip de Salut va muntar tests massius a la ciutat.

«Tinc por però és que si surt positiu i m’he de confinar ho perdo tot», afegeix la Marlene. Ella, fa tot just un mes, va aconseguir treballar d’interna cuidant dues persones grans els caps de setmana. La seva solució és l’autoprotecció: mascareta i gel. «És una contradicció, perquè si jo emmalalteixo també ells poden emmalaltir i em quedo sense feina, però tampoc la puc deixar, necessito sortir i no quedar-me tancada a casa», afegeix. La família que li paga, cada divendres li pregunta si es troba bé. «Per sort sí, però és que si els dic que no perdo la feina, i tampoc m’ho puc permetre», indica.

Qui també fa malabars per no agafar el virus és Violeta Saavedra. Només recordar el confinament es posa a plorar. «Vaig estar tan sola...», recorda. Va emmalaltir de coronavirus, just quan hi va haver un gran col·lapse sanitari, i sense feina es van gastar tots els estalvis, uns 3.000 euros, per poder pagar una clínica privada que l’atengués mentre s’ofegava. Deu uns quants mesos de lloguer, i també algunes visites rutinàries que encara manté en aquesta clínica. Tot i que al juliol, i ara al setembre, ha trobat una feina cuidant algunes hores un nen petit mentre la mare treballa. «Jo només treballo per pagar deutes», diu amb els ulls humits.

En canvi, Layla Regraduidreya encara busca feina. «La necessito amb urgència», implora. Acumula un deute important, ja que des de l’abril que no pot pagar el lloguer de l’habitació on viu. «Treballaré del que sigui, però no em puc quedar al carrer», insisteix. «Jo ja he perdut la por del virus, prefereixo infectar-me a quedar-me al carrer, així que sortiré, buscaré el que sigui i treballar del que sigui, a casa no em vull quedar plorant», diu el Hamza, un jove marroquí que després d’estudiar enginyeria al Marroc, i un màster a Espanya, s’ha quedat sense permís de residència ni treball. Condemnat a l’economia submergida.  Amb un contracte, podrien demanar la baixa laboral i absentar-se del lloc de feina. En negre, són invisibles. 

«Amb prou feines en tinc per menjar»

L’Abdulay treballa «a la borsa», segons explica. No a la dels parquets de l’Ibex 35, amb aire condicionat i la compra i venda d’accions de les empreses líders de l’economia espanyola. Si no a la sorra de les platges andaluses, esgotant els últims dies de vacances que els queden als pocs turistes que han arribat aquest any. Fa un mes que aquest jove senegalès de 30 anys ven ‘souvenirs’, gorres, ulleres i objectes de sol i platja. «No hi ha gaire feina», explica. «Amb prou feines en tinc per menjar», afegeix, frustrat per no poder enviar diners a la seva família. 

L’Abdulay va canviar fa poques setmanes el verd dels camps fruiters de Saidí, a Osca, pel blau de la costa andalusa. Des de l’altra banda del telèfon prefereix no concretar més. «Al sud», diu. Ja que els quilòmetres que va posar pel mig no els va posar per voluntat, sinó per evitar-se problemes. L’Abdulay va ser identificat per una patrulla de la Guàrdia Civil mentre intentava aconseguir feina de temporer. Sense permís de residència, ni treball, temia ser deportat o acabar a la presó. «Si no hi ha papers, no hi ha res», explica.

Abans de provar sort a Osca, aquest jove va fer la campanya de la cirera a Lleida. Abans va estar a Alacant, a Jaén i a Huelva. Intentant empalmar la recollida d’una fruita amb una altra, amb les dificultats afegides del virus a les ja arrossegades per no tenir permís de treball. «Ara tot és més complicat», resumeix. L’Abdulay no coneix el concepte salari mínim interprofessional, aquests 950 euros mensuals que són el salari base que fixa el conveni del camp a Catalunya i que cobren els 35.000 temporers que legalment treballen al camp a Catalunya. Una xifra a què s’afegeixen els treballadors sense papers, que es regeixen per altres lleis. Aquest jove explica que ell rebia un pagament cada dia de mà del capatàs després de més de 10 hores sota un sol de justícia. Un dia aquí, l’altre allà, amb l’objectiu de treure prou diners per poder menjar i que sobrés per poder enviar alguna cosa a casa.

«Tinc més problemes que el virus»

Guarda una vintena de samarretes del Barça, totes amb el 10 de Messi, embolicades amb una lona dins el maleter d’un cotxe. Són el seu particular tresor. «Amb això jo em guanyava la vida», diu Sotche William, un jove senegalés que es va jugar la vida per trepitjar Barcelona. No té permís de residència legal a Espanya, i tampoc de treball. «M’agradaria poder trobar una feina que estigui bé, però no em va quedar cap altra opció que el top manta», afegeix. Una opció que no li agrada, per les multes de la policia a què s’exposa. I que després del confinament tampoc pot exercir. «De moment les platges són plenes de policies, prefereixo quedar-me aquí», afirma.

Quan diu aquí, el Sotche es refereix a un vell Peugeot 406, dels anys 90. És un vehicle «deixat» per un amic, diu, que ja fa uns quants mesos que li fa de casa. El jove està desesperat, perquè necessita trobar un lloc on viure, i per fer-ho, ha de tenir feina. «Ho estic intentant tot, si no hauré de tornar a la manta», afegeix. Menjar, i rentar-se, ho fa a diferents menjadors socials de Barcelona.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

El noi està protegit per una mascareta, que no es treu en cap moment. ¿Has anat a fer-te les proves que fan al barri per detectar casos positius? «És que jo no estic empadronat aquí, mira on visc. A més, que jo em trobo bé», respon. Desconeix saber que hi ha persones asimptomàtiques, que es troben bé però són contagioses. No obstant, al saber-ho, no canvia d’opinió. «Jo no tinc el virus, n’estic segur, i a més ara tinc altres problemes que aquest. Imagina’t que el tinc... ho perdria tot», afegeix.

Al no tenir un CAP de referència a prop del lloc on viu, és molt poc probable que pugui rebre una trucada d’un centre sanitari que l’obligui a confinar-se. A més que no sempre pot carregar el seu mòbil, que òbviament no és un ‘smartphone’. «La meva dona i els meus fills al Senegal em necessiten, hauria d’estar enviant-los diners i mira on soc, aquest és el meu problema, el que necessito és una feina», assegura. Des de la distància, un altre home africà l’observa i assenteix. Ell viu en una furgoneta desgavellada, aparcada al mateix carrer. «No vinguis aquí a preguntar-nos del virus, oferiu-nos feina. No ens volem morir de gana», diu.