una història de superació

El somni de Brahim, el noi que va arribar en pastera per ser futbolista

L'adolescent acaba de fer realitat el seu anhel de jugar a futbol amb un club de la capital catalana

Viu a la llar autogestionada de la Casa de Cadis, on el van acollir fa nou mesos

brahim2 / periodico

4
Es llegeix en minuts
Arnau Segura

Brahim Ben Ouiguemane (Oumjrane, Marroc; 2001) somriu gairebé sempre. El seu somriure, enlluernador, de fet, tan sols desapareix al tornar cap a un passat que continua fent molt mal. «Recordo moltes coses d’aquells temps. Coses molt fortes. Però no vull parlar-ne», comença. El futbol va ser, sempre, un refugi, un oasi per a aquell nen nascut en un poble tan petit com pobre, saquejat, a uns 500 quilòmetres de l’estret de Gibraltar, que anava a l’escola descalç, amb els llibres trencats, bruts i en una bossa de plàstic, i a qui li encantaven les classes d’història. D’una història que sempre ha deixat al marge les persones com ell.

«Corria tot el dia darrere de la pilota; sobre la sorra. Ens fèiem sang. Quèiem. Però l’endemà hi tornàvem», sospira Brahim, que amb 17 anys i «fugint de la desesperança, perseguint la llibertat», ho va deixar tot per viatjar cap a Tànger amb la intenció de creuar l’Estret. Sol. Sense la seva família.

«Vam haver de travessar una muntanya, caminant durant sis hores. I sota la pluja. Vam arribar a un penya-segat. De cinc o sis metres. Vam haver de saltar per pujar a la pastera», afegeix. A l’esquena encara té les marques que li va deixar aquell salt. Al cap, el record d’un viatge, d’unes dues hores que no oblidarà mai.

«A mig camí va començar a entrar aigua. Pensàvem que ens moriríem tots, que no arribaríem a Algesires. Ningú hauria d’haver de viatjar amb pastera. Pots morir-te allà. Hem de trobar una solució», argumenta, lamentant que tants hagin fet tan poc per evitar que el Mediterrani s’acabés convertint en un infern, en un cementiri, i que avui encara sigui necessari reivindicar que cap ésser humà és il·legal.

«He tornat a acostar-me al mar. Però tinc por de l’aigua», reconeix Brahim, ja a Barcelona, ja major d’edat. Però lluny de ser un dia feliç, el dia del seu 18è aniversari, expulsat del sistema públic d’acollida i condemnat a abandonar el centre de menors en què havia viscut, es va veure obligat a tornar als carrers on ja havia hagut de dormir tant a Algesires com a Barcelona. 

Enmig d’aquesta situació, va trobar refugi, fa ja nou mesos, a la Casa Cadis, una llar autogestionada, ocupada, que, basant-se en el recolzament mutu, en la solidaritat, dona sostre a persones sense llar a Barcelona, a l’ombra del temple de la superficialitat que és avui la Sagrada Família. És la casa dels que no tenen casa. «És la meva casa. Són la meva família. Si no hagués arribat aquí no sé on seria. En un parc, potser morint-me de gana i de fred», apunta assegut sobre el seu llit, jugant amb el seu inseparable amic Ronny.

Brahim a la llar autogestionada de la Casa de Cadis, de Barcelona, on resideix. / ÀNGEL GARCIA

Un gos i una pilota vella

El gos i una antiga pilota eren l’únic que podia fer aflorar el somriure de Brahim; en els seus primers dies a la casa el maig de l’any passat. «Estava sempre sol. No parlava amb ningú», recorda. «Ell ho ha passat molt malament. Molt malament. El món en què vivia era horrible. Tant que el va portar a fer coses per evadir-se. Per desaparèixer. Encara té molta por. Encara li fan mal els traumes. Però ha avançat. I no ha perdut ni la bondat ni la tendresa. Ni la humilitat. Ni el somriure. Somriu sempre, passi el que passi», emfatitza l’activista Lagarder Danciu, un dels impulsors de l’espai.

Les ferides amb prou feines han començat a cicatritzar, i potser mai acabaran de fer-ho del tot, però ell somriu; feliç, resilient, amb moltes ganes de «somiar en un món que prohibeix els somnis». I de materialitzar aquests somnis. Com el de jugar al futbol amb un club de Barcelona. Ho va fer realitat divendres, quan va superar una prova amb el Can Clota – La Plana – Can Cervera FC, d’Esplugues de Llobregat.

Notícies relacionades

«Quan vaig trepitjar el camp vaig sentir una cosa que no puc definir amb paraules. Vaig tornar als dies en els que jugava descalç a Oumjrane. Jo tan sols volia tocar la pilota. Com un nen. Va ser un dia molt emocionant», sentencia un Brahim que espera que li arribin els papers per a, a més, començar a treballar com a model.

«Els pobres també tenim dret a somiar», repeteix. I mentre els ulls li espurnegen d’alegria, conclou: «El passat em fa molt mal. No puc oblidar-ho. Però ara tinc un somni. I vull donar-ho tot per ser un altaveu de la gent que no té casa. Dels de baix. Perquè ningú visqui al carrer. Perquè la gent deixi de girar el cap, com si no passés res, davant d’aquesta situació. Perquè no hi hagi rics ni pobres. Alguns tenen 10 cases. Alguns no en tenim ni una».