"No em sento mai segura del tot"

Quan va sortir d’Indonèsia rumb als Estats Units el juny del 2001, Shandra Woworuntu era una jove de 24 anys amb esperances. De família acomodada però educada a ser independent, aquesta llicenciada en gestió d’empreses havia perdut la seva feina en la banca per la crisi econòmica del seu país i es veia forçada a buscar altres opcions. Es va pensar que les havia trobat en un anunci que prometia una feina en un hotel de Chicago que en sis mesos li permetria estalviar gairebé 20.000 dòlars. Va superar totes les proves i va prendre la difícil decisió de deixar la seva filla de 3 anys a cura de l’àvia. Va volar, il·lusionada. No sabia que es convertiria en una esclava.

  

 Les pistes ja eren a l’aeroport JFK de Nova York, però no va saber veure-les perquè, com explica ara en un parc de Queens, «no t’imagines que estàs en aquesta mena de situació». Un home anomenat Johnny la va rebre, es va quedar el seu passaport i la va posar amb dues dones més en un cotxe. Després de diversos canvis de vehicle i d’intercanvis de diners entre els que les transportaven, van arribar a una casa a Brooklyn. I llavors va entendre que ningú la portaria fins a Chicago.

Obediència forçada

Quan es va obrir la porta la primera cosa que va veure va ser una adolescent plorant i sagnant mentre li pegaven uns homes. Algú va moure un bat de beisbol davant de Woworuntu. «Estava confosa», però ho començava a entendre. Va demanar a Déu que l’ajudés. I va prendre una decisió: «Obeir».

  

 En unes hores, a aquesta dona a qui van posar el sobrenom de 'Candy' l’havien violat i començaven a vendre-la a gent que pagava, a altres persones, per tenir sexe amb ella. A vegades era al bordell. Altres, en un hotel casino, on la portaven d’habitació en habitació, cada 45 minuts. Els clients pagaven allà entre 120 i 350 dòlars però per cada un Shandra només descomptava 100 dòlars del deute que els traficants li deien que tenia amb ells: 30.000 dòlars. 300 homes.

   

 «Estava molt avergonyida. No sabia com em sentia. M’obligaven a prendre drogues i alcohol. Però obeïa perquè primer que tot era salvar la meva vida», relata. Encara que la paralitzava el fet de no conèixer ningú a la ciutat ni tampoc al país, «sempre pensava a escapar», i ho va intentar, «moltes vegades», fins que ho va aconseguir fugint per la finestra de l’habitació d’un hotel.

    

Era Nadal i allà va començar una altra odissea. La policia, que no la va creure; el consolat d’Indonèsia, que tampoc la va ajudar; convertir-se en una sense sostre més de Nova York, «la part més dura». Fins que en un parc es va trobar amb un home que la va escoltar, va trucar a l’FBI i va aconseguir que la policia l’escoltés. Aquell mateix dia va portar els agents fins al bordell de Brooklyn. Johnny i dos traficants més van ser arrestats. El testimoni de Woworuntu va ajudar a empresonar-los.

  

Notícies relacionades

Esclaus al segle XXI

Tràgic viacrucis cap a la prosperitat

 Un grup que treballa amb víctimes d’esclavitud, Safe Horizon, la va ajudar i va aconseguir que pogués reunir-se amb la seva filla, que va arribar el 2004 als EUA. Després es va casar (amb un home indonesi que la va maltractar) i va tenir el seu segon fill. El 2009 es va separar i va obtenir també el permís de resident permanent als EUA. El 2014, amb una altra dona que va ser nena esclava (explotada laboralment), un antic policia i un altre activista contra l’esclavitud, va fundar Mentari, una organització que ajuda altres supervivents amb educació, formació i patrocini. Era qüestió, com explica, «de transformar la ràbia en acció».

El consol de parlar

Però hi ha seqüeles. Encara va a teràpia. Pren medicació. Ha après mecanismes per lidiar amb les seves ansietats, ja no plora, assegura que «ja no hi ha vergonya» i troba tractament a explicar la seva història («com més ho faig, millor em sento»). Però hi ha ferides que no cicatritzen. «No em sento mai segura del tot», explica aquesta dona que ha declarat al Congrés dels EUA, ha sigut fitxada pel governador de Nova Jersey i té gran part del seu focus posat també en la seva Indonèsia natal, on edita un còmic alertant dels riscos de ser esclavitzat. «És difícil confiar en la gent: uns em van convertir en mercaderia, altres van abusar de mi».