Esclaus al segle XXI

L’esclavitud no ha desaparegut mai. Simplement, s’ha transformat. Al món, segons un informe de l’organització Walk Free Foundation, 45,8 milions de persones pateixen algun tipus de submissió forçosa; laboral o sexual. El 58% dels esclaus moderns es concentren a l’Àsia, sobretot a l’Índia (18,35 milions), la Xina (3,39), el Pakistan (2,13), Bangla Desh (1,53) i Uzbekistan (1,23), però la taca s’estén, en més o menys grau, per tot el planeta. A Espanya es calcula que afecta 8.400 ciutadans, el 0,018% de la població.

    Entre els segles XVI i XIX, el tràfic transatlàntic d’africans es va convertir, ironies de la història, en una de les primeres manifestacions del que avui es coneix com a globalització. El tràfic de persones entre l’Àfrica, Europa i Amèrica va afectar milions de persones que perdien les regnes de la seva vida i que eren venudes a explotadors en una mena de mercat tan regulat com aberrant. No va ser fins a mitjans del segle XIX que la Gran Bretanya (1833), França (1848) i els Estats Units (1865) van posar fi a aquesta pràctica. La política va prohibir l’esclavitud, però només va aconseguir enviar-la a la clandestinitat, on encara sobreviu. 

    Segons Walk Free Foundation, molts països treballen de manera intensa per perseguir aquesta plaga. Espanya se situa en vuitè lloc. Al podi, Holanda, els EUA i el Regne Unit. Al costat oposat, els que menys combaten l’explotació són Corea del Nord, on es calcula que el 4,3% de la població viu sota condicions de submissió, i l’Iran. També Eritrea, Guinea Equatorial, Hong Kong i la República Democràtica del Congo. Però els autors de l’estudi consideren més sagnant que l’esclavitud segueixi tan present en llocs acabalats com Qatar, Singapur, l’Aràbia Saudita, el Japó i Kuwait.

TRAGÈDIES PERSONALS

Rere la freda estadística s’amaguen les tragèdies personals que poden ajudar a entendre la situació per la qual passen les persones que són víctimes de l’esclavitud. EL PERIÓDICO recull quatre d’aquests testimonis. En el seu relat coincideixen la manipulació, l’engany, el deute, l’abús. Sandra Wowuruntu va viatjar a Chicago per una oferta de treball i va acabar esclavitzada sexualment. Veronica Monique va voler escapar de la guerra i va iniciar un ardu camí cap a Europa travessant l’Àfrica. A les fronteres va ser víctima de tota mena d’abusos, fins al punt de quedar embarassada per part d’un dels assaltants. Erwiana Sulistyaningsih va ser víctima d’esclavitud laboral. Apallissada i sotmesa a tortures, el seu cas va acabar als jutjats i va fer la volta al món. Rosa va abandonar Paraguai per treballar a Madrid. Les seves ties li tenien una feina, però era tot mentida: la volien prostituir.  H

"NO EM SENTO MAI SEGURA DEL TOT"

Quan va sortir d'Indonèsia rumb als Estats Units el juny del 2001, Shandra Woworuntu era una jove de 24 anys amb esperances. De família acomodada però educada a ser independent, aquesta llicenciada en gestió d'empreses havia perdut per la crisi econòmica del seu país la seva feina a la banca i es veia forçada a buscar opcions. Segueixi llegint...

EL TRÀGIC CAMÍ CAP A LA PROSPERITAT

En les rutes migratòries tornen a ser les dones les que més pateixen. Tot just abandonar el seu país natal, es converteixen en una mena de mercaderia al servei de la màfia. Deixen de comptar per al món. Sentiments d'indignació i impotència recorren el seu cos quan veuen que l'explotació sexual és el camí cap a la llibertat. Segueixi llegint...

UNA PRESÓ AMB FORMA DE LLAR

Notícies relacionades

Tràgic viacrucis cap a la prosperitat

"No em sento mai segura del tot"

Les fotografies a la seva entrada a l'hospital suggerien una llarga estada a l'infern: el cos deformat a cops i ple de ferides obertes, els ulls inflats i els peus i mans socarrimats. Erwiana Sulistyaningsih, llavors de 23 anys, era una de les centenars de milers de criades indonèsies i filipines a Hong Kong. Segueixi llegint...

UNA VERGE PER 400 EUROS

Rosa tenia 17 anys quan la seva família la va animar a anar-se'n a Espanya. Al seu poble, al Paraguai, s'encarregava de la casa, de la neteja, de cuidar els seus quatre germans petits. Però ni l'humil sou dels seus pares, ni la seva empenta i fortalesa, eren suficients per alimentar la prole, per proporcionar una bona educació, així que va acceptar l'oferiment de treballar a Madrid. Segueixi llegint...