Els mil temes de ‘L’altaveu’

F a poc vaig prendre un cafè amb un directiu televisiu, i aquest em va confirmar, al meu entendre amb raó, que els magazins que s’emeten a la tarda han de fugir de la política i ser bastant amables. I sota aquest esquema s’ajusta L’altaveu, a La 2 Catalunya.

Des que comença el programa fins al final, quan es resol una endevinalla que té com a resposta el nom d’un poble de Catalunya, Danae Boronat i un grup de bones persones debaten amb una agraïda distensió un imparable degoteig de temes d’origen divers, videotrucades, convidats que porten berenar, etcètera. Es tracta de temes curts, breus i picadets. Tinguem en compte L’altaveu com un programa amable en el qual no cap l’enuig, que és important en aquestes àcides dates que vivim.

Anna GÓmez, la tertuliana.

Destil·la un odi fora del comú a tot el que és blanc-i-blau. És una tertuliana d’El món a RAC1, de Jordi Basté, el programa de ràdio més escoltat de Catalunya. Enmig del debat del monotema de la setmana, i conversant amb Jordi de Planell, ella va deixar anar això: "El Barça representa el patrimoni de la catalanitat del futbol…". Allà es va quedar. No va saber explicar quin tribunal ha resolt aquesta sentència i davant la falta d’arguments va afegir alguna cosa, va voler justificar-ho amb una frase surrealista: "A les grades de l’RCDE Stadium on es va disputar el partit femení entre Espanya i Anglaterra, el 80% de la gent portava la bandera espanyola".

Va ser un raonament més propi de la mítica pel·lícula Aterriza como puedas en què ens estaríem petant de riure. En fi, crec que convé una revisió urgent dels filtres de la màquina de cafè de la ràdio per verificar que no hi hagi un additiu estrany que trastorni el discurs d’un tertulià.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

Em passa molt, i cada dia més, que com a històric oient de ràdio, agrairia que algun tertulià, algun cop, proclamés: "Disculpeu-me però no, jo passo d’aquest tema perquè no tinc tota la informació i per tant prefereixo no opinar".

¡Quin exercici d’honestedat tan poc exhibit i quanta polèmica absurda ens estalviaríem! Però hi ha qui prefereix mantenir aquesta tribuna pública argumentant la primera frase que li ve al cervell abans que transparentar desconeixement sobre un tema concret. A això se li diu inseguretat, per dos motius: per evitar perdre una meravellosa tribuna mediàtica… i per aquests 120 eurets a la setmana, és clar.