Ser Ter Stegen i no jugar

Sembla una casualitat i potser no ho és: el dia en què col·loquen una de les porteries al nou Spotify Camp Nou, s’anuncia com a imminent el fitxatge de Joan Garcia com a nou porter del Barça. Té 24 anys i d’entrada cal pensar que no té la titularitat assegurada, però és evident que la seva arribada pot crear un efecte dòmino difícil de preveure. Amb la nova aposta, tot sembla indicar que Iñaki Peña té els dies comptats. En cas de confirmar-se, Szceszny i Ter Stegen lluitarien per ser el segon porter, però ara el debat és molt desigual. És cert que Ter Stegen surt d’una llarga lesió, però no m’imagino Szczesny, el porter que va tornar de l’oblit per triomfar, acceptant de nou el paper de comparsa. En contra seu hi ha el fet que no el veig competint per ser titular: més aviat me l’afiguro en una jubilació daurada, d’espectador privilegiat, i sense ritme de partits no fa gaire confiança: amb el carisma de fumador no n’hi ha prou.

Hi ha porters que saben ser secundaris: Mora, Amador, Angoy, Pinto... Escric els seus noms i penso en aquests ciclistes anònims que treballen a l’ombra per aconseguir la victòria del seu cap de files. Trobar un porter que es mantingui com a titular amb garanties és dificilíssim, i al final tot té a veure amb qui sap portar millor això de no jugar, ser pacient i esperar una oportunitat. Quan el mític Urruti –un altre porter que venia de l’Espanyol– va fitxar pel Barça, va viure una temporada com a suplent d’Artola. És gairebé la situació de Ter Stegen quan va fitxar pel Barça amb 22 anys, mentre arribava Claudio Bravo: l’alemany va trigar dos anys a ser titular. Ara és probable que visqui la situació inversa. Costa imaginar que amb el seu caràcter competitiu accepti un paper secundari, i menys amb un Mundial l’any vinent. A les calderes de Can Barça, algú potser està preparant un vídeo de comiat amb les seves parades màgiques que van fer guanyar molts partits.