Tràgic viacrucis cap a la prosperitat

En les rutes migratòries tornen a ser les dones les que més pateixen i pateixen. En el moment que abandonen el seu país natal, es converteixen en una mena de mercaderia al servei de la màfia. Deixen de comptar per al món. Sentiments d’indignació i impotència recorren el seu cos quan veuen que l’explotació sexual és el camí cap a la llibertat. Almenys, això creuen. I això va pensar Verónica Monique, que exposant-se a un duaner algerià a la frontera entre Algèria i el Marroc, aconseguiria acariciar el somni de la prosperitat. De totes maneres, no hi ha elecció. El prostíbul fronterer entre els països veïns del Magrib és un «pas» obligatori per als milers de dones que fan llargues travessies a peu, suportant set i fam.

    «Es pateix molt perquè per saldar el deute he de cedir a l’explotació sexual. Per entrar a Oujda [primera ciutat marroquina després de travessar Algèria] em van obligar a anar-me’n al llit amb un agent. T’exigeixen pagar i si no ho fas, has de mantenir relacions sexuals», denuncia Verónica a EL PERIÓDICO. Ella no és víctima directa de la xarxa de tràfic de dones, però sí de les màfies migratòries en què participen els agents dels check points establerts a les fronteres.

Sense diners per avortar

Aquests exigeixen el «dret de pas» i si, sent dona, no deixes anar la mordida, l’única manera de travessar a l’altre costat (d’Algèria al Marroc) és oferint el teu cos. Així, l’explotació sexual, l’esclavitud i l’emigració es barregen en rutes incontrolades on la dona s’emporta la pitjor part. «La situació a la frontera és molt difícil. Em sentia retinguda, com una presa. No tenia res per menjar i estava sotmesa a la voluntat d’homes desconeguts».

    Al cap de poc temps d’arribar a la ciutat marroquina de Tànger, a menys de 15 quilòmetres d’Espanya, Verónica va descobrir que s’havia quedat embarassada del tirà que va abusar d’ella. Es volia morir, desaparèixer. «No tenia diners per avortar. Finalment vaig donar a llum», explica. Emocionalment se sent abatuda. Està sola en una ciutat desconeguda, amb un fill fruit de la precarietat social, de la irresponsabilitat dels sistemes, de la perversió de l’ésser humà. Malgrat tot, pensa que és millor solució que continuar al Congo, un país en guerra que va segar la vida del seu pare i de la seva mare. «No em quedava res allà. Almenys, al Marroc hi trobo tranquil·litat i certa seguretat», declara. I afegeix que viu «de la caritat del poble marroquí».

Només dos euros al dia

Notícies relacionades

Esclaus al segle XXI

"No em sento mai segura del tot"

Aconsegueix reunir uns dos euros al dia, que li donen només per menjar. «Fa mal veure com els negres patim aquí. Obligats a tot perquè els nostres fills necessiten menjar, però també bolquers, llet…», sospira. De tant en tant, la mendicitat implica també el tracte racista per part de marroquins que veuen els africans com una amenaça, i arriben fins i tot a insultar-los i perseguir-los. «Necessito arribar a Espanya, fins i tot sabent el risc que comporta, però em tornaran la meva vida i podré veure créixer el meu fill», comenta. Dues vegades va intentar amb la seva germana travessar al sud d’Andalusia en una llanxa zòdiac. La primera vegada va haver de donar mitja volta pel temporal; la segona, quan ja veia els peus d’Europa, la guàrdia costanera marroquina les va detenir. 

    Verónica representa la cara de la xarxa mundial que trafica amb dones exposades a l’esclavitud laboral i sexual que ha crescut vertiginosament des de la banya d’Àfrica i l’Àfrica subsahariana fins a arribar al Pròxim Orient o Europa. Un informe de l’ONU contra la droga i el crim organitzat indica que cada any més de 5.000 dones africanes estan exposades a les màfies, de les quals  «el 79% són sotmeses a la violència sexual», i «el 18%, a explotació domèstica».