Mercè Rom: "El repte d'educar és arribar al cor dels joves"

Fa només un any va accedir a la direcció de l'institut Jaume Mimó de Cerdanyola -un centre públic atípic que imparteix ESO, batxillerat (inclòs l'artístic) i formació professional- i ja l'ha revolucionat.

-Els alumnes de l'ESO acaben de passar-se una setmana fent el treball de síntesi, però al Mimó els de tercer se l'han passat ballant. ¿Li ha trucat la consellera Rigau per demanar-li explicacions?

-[riu] No. Però és veritat que és un projecte diferent i que hem deixat de fer classe una setmana gairebé a final de curs. ¿Fer ballar els nois? ¡Per favor! Jugar a futbol, sí, ¿però ballar? Ens fa por provar coses noves i dir allò que de veritat ens emociona.

-El Mimó és el primer centre de Catalunya que posa en pràctica el projecte de dansa comunitària 5 days to dance. Era un risc.

-En l'ensenyament tot és un risc, però els coreògrafs Wilfried van Poppel i Amaya Lubeigt eren una garantia d'èxit. A més,  sense el suport dels meus companys i de l'AMPA jo no hauria pogut fer res. El secret d'un institut potent no és un projecte aïllat, sinó professors i aules potents.

-¿Per què va triar la dansa?

-Crec en l'expressió a través del cos i l'adolescent és un ésser profund que té un vessant, diguem-ne espiritual o íntim, que es treballa molt poc en la secundària.

-¿Com van reaccionar els nois?

-Se'ls va proposar treballar sobre l'esclavitud infantil i al principi alguns eren reticents a mostrar-se en un escenari. Però després d'estrenar La veu del silenci estaven trasbalsats. Algú havia confiat en ells i ells van donar el millor de si mateixos. Van arribar a un grau d'empatia tan gran amb els nens esclaus que els va arribar al fons del cor. Aquest és l'impacte real i transformador que jo buscava.

-¿Amb quina finalitat?

-Un institut ha de ser un espai de transformació interior. El repte d'educar consisteix a arribar al cor dels joves i que aquestes experiències emocionals ajudin a formar persones creatives que després contribueixin a humanitzar la societat. La resta, per mi, és alliçonar o preparar tècnicament, però no educar.

-Molt bonic, però algú li diria que els instituts ja tenen massa feina.

-Si això no es treballa als instituts, ¿quins ciutadans estem enviant a la societat?, ¿quin compromís social i polític podem esperar dels joves?

-Fer això en la pública té mèrit.

-Doncs jo sóc una persona grisa i corrent, una de tantes en l'ensenyament públic.

-Vostè de grisa no en té res.

-Sóc inquieta i positiva, això sí. De fet, les meves idees són fruit del meu propi fracàs com a professora. Jo era una docent desastrosament dolenta. La meva mirada estava carregada de prejudicis, veia alguns alumnes com a ineducables, ells no em comprenien a mi i jo no els comprenia a ells.

-Sentint-la ara, ningú ho diria.

-Fa 14 anys vaig aterrar en aquest institut i em vaig trobar amb un perfil dur de formació professional. A poc a poc vaig anar canviant la mirada i vaig descobrir que podia incidir en la vida d'aquests nois que vénen amb unes motxilles impressionants de fracàs escolar, que ells també tenien molt a donar. Vaig connectar amb ells i vaig experimentar el procés màgic de donar i rebre.

Notícies relacionades

Can Ruti obre una consulta per a patologies derivades del sexe anal

Sanitat escurça l’espera per finançar fàrmacs innovadors

-¿Què opina de la revolució educativa?

-Aquest sistema, amb els timbres i les tres hores de mates i tres d'anglès, està obsolet, però també començo a estar saturada de tanta innovació. Tant soroll pot amagar el que és profund. Treballar amb noves dinàmiques i noves tecnologies no té valor si com a institució i com a docent no sé quin és el meu paper en l'acompanyament i la construcció de la persona.