Ramona Violant: "Jo en les fades no hi crec, però en les bruixes sí"

Ramona celebra els seus 80 anys submergida en un mar de llibres, papers i objectes que recullen la cultura ancestral dels pobles. Al tancar la porta de casa seva després de més d'una hora de conversa que ha passat volant, tinc la sensació d'haver conegut una dona d'aigua, una fada tradicional de carn i ossos, un autèntic esperit lliure.

-Acaba de guanyar el premi Joan Amades per tota una vida dedicada a l'estudi de les tradicions i la cultura catalana. ¿És el primer reconeixement que rep?

-Un dia vaig fer una xerrada a un barri i em van donar una placa, però això no compta, ¿oi? [Riu] Així que suposo que és el primer. No he pensat mai en els premis però aquest em fa una il·lusió especial perquè porta el nom de Joan Amades, que va ser amic i col·laborador del meu pare [l'etnòleg del Pallars Ramon Violant] i em va ajudar molt.

-Va deixar la universitat i se li va perdre la pista.

-Sóc doctora en filologia romànica. Durant 20 anys vaig donar classes de literatura espanyola i llatinoamericana i vaig arribar a fer una gran amistat amb Gabriel García Márquez, que llavors vivia a Barcelona. Vaig deixar la universitat el 1976 per molts motius, em vaig tancar a casa, al barri de Sant Andreu, en pla ermitana i vaig començar a treballar escrivint articles i fent conferències.

-Va deixar la universitat, no va militar en política, no es va casar... ¡És una antisistema!

-Sí, sóc una rebel. El meu pare també ho era i m'hi assemblo molt, fins i tot físicament. Les consignes no van amb mi i m'agrada viure sola, tranquil·la, sense ningú que em vagi darrere ni em censuri.

-Es va doctorar amb una tesi sorprenent: El matrimoni entre un home i una fada en el folklore de la zona pirinenca. 

-La història sempre la protagonitza una dona d'aigua, que és la fada aquàtica tradicional, no el personatge literari de Perrault: un home coneix una dona extraordinària, se n'enamora, li proposa matrimoni i ella accepta però amb una condició que ell ha de respectar perquè, si no, la perdrà.

-¿Quina condició li posa?

-Depèn. En la tradició catalana -on també se les coneix com a encantades,  goges o aloges- l'home no ha de mencionar mai la seva condició de dona d'aigua i a la Melusina medieval té prohibit veure-la un dia determinat de la setmana, que és quan ella adopta forma de sirena. Però el marit sempre acaba ficant la pota, trenca el tabú i ella desapareix. La condició és el símbol de la frontera d'ella; ningú es pot apropiar de l'essència d'una dona d'aigua.

-Parlar d'aquests personatges a la universitat franquista era, tirant curt, agosarat.

-Vaig fer la tesi amb molta il·lusió però el tribunal no la va apreciar i em vaig quedar decebuda. No podia publicar el meu treball i no hi havia canals per estudiar el folklore des del punt de vista antropològic.

-Va ser una pionera.

-En vaig aprendre del meu pare. Jo aplicava el mètode anglès, que compara les tradicions actuals amb els pobles primitius perquè considera que les tradicions són vestigis de cultes animistes. Però en aquella època no hi havia etnologia a la universitat.

-L'any 2002 va publicar El món màgic de les fades (Farrell). ¿Ha arribat a creure que existeixen?

-¡Noooo! ¡Són éssers imaginaris! Jo en les fades tradicionals no hi crec, però en les bruixes sí. Estic acabant d'escriure un llibre de llegendes sobre bruixes del Pirineu.

Notícies relacionades

El Govern no es fia del sector i investigarà les causes de l’apagada

Les autonomies sota la lupa compten amb el 70% de les plantes solars

-¿El folklorista està ben considerat?

-Està un pèl desacreditat. Jo sempre em presento com a folklorista i a vegades em diuen: «¡Ah! ¿Balla flamenc?» [Riu]. Llavors els explico que el folklore és la branca de l'antropologia que estudia creences, danses, música, rondalles, refranys... Tot el que és cultura espiritual és folklore.