Heroïna generacional

A mb l’àlbum Jesucrista Superstar, doble i, sí, molt llarg, Rigoberta Bandini entronitza el seu personatge de jove de trenta i pocs anys catatònica en un repertori no sempre inspiradíssim, condició que aconsegueix esquivar amb enginy en la posada en escena. Segueix tenint certa gràcia camp de la gira anterior, ara amb més desplegament de producció, en un directe situat entre el concert i el xou teatral amb el qual transmet la sana idea de no prendre’t massa seriosament a tu mateix.

Projectar-se en un alter ego és la gran jugada de Paula Ribó, que pot divertir-se forçant rimes amb distanciament irònic i explorar picades d’ullet generacionals ballant en la passarel·la que flota entre la realitat i la ficció, allò molt personal i allò molt compartit. Ja veurem si el personatge s’esgota a mesura que passin més anys, però per ara el joc segueix, i connecta amb un públic de la seva quinta que ahir a la nit va omplir el Palau Sant Jordi. Escenari amb aires de plató televisiu dels 60, amb podis sobre els quals van ballar les sis ballarines en el tram de benvinguda, amb assortiment de rebosteria pop a base de JAJAJA, CXT (Club Xavalas Tristes) i Simpática pero problemática. D’allà al toc lounge de VuelaaAAaa.

Picades d’ullet a Serrat i Massiel

L’humor va estar present en tot moment, començant per la paròdia de concurs al Benidorm Fest, que va permetre a Rigoberta fer broma amb el clixé de la creadora sincera ("escric cançons des de la meva honestedat", va dir molt seriosament), tot i que ella resulta que és una sentimental i fan dels cantautors i vocalistes melòdics antics. Inesperada va ser la seva incursió, molt respectuosa, en Una guitarra, de Serrat. "Una cançó que va marcar la meva adolescència", va confessar. I la va enllaçar amb una altra peça d’una era llunyana, El amor, cant convuls que va gravar Massiel (autor, Rafael Pérez Botija). Potser és una mica presonera de la conveniència de subministrar ocurrències constantment. La senzilla i recollida Aprenderás va donar a entendre que hi ha fibra emocional més enllà del domini dels hooks del pop modern, com aquest vers original: "Tú confía en que algún día monetizarás tu herida...".

Però ella ho vol tot, divertir i convidar a la reflexió, fer ballar amb un aparatós empelt bakala (dirigit per un exaltat Esteban Navarro des del teclat, dirigint el quartet de músics) i transformar una cançó infantil intranscendent com Así bailaba (a través dels Payasos de la Tele) en un manifest resignificat amb l’assistència en escena d’un grup de nenes.

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

I, tot i que hi va haver alts i baixos en l’hora i tres quarts que va durar el concert, els èxits del cicle anterior (In Spain we call it soledad, Perra, Too many drugs) van ajudar que tot fluís, mentre que KAIMAN, una de les noves, va brillar en el tram final oferint un dubte existencial: "Dime si soy alguien o si soy solo un fake".

Mentre s’aclaria (o no), Rigoberta Bandini va consumar un nou acte d’identificació col·lectiva que, en la secció final, va transitar els camins d’Ay, mamá. Per a més glòria de Delacroix i de les mares que sempre tenen caldo a la nevera (ja sigui un missatge progressista o conservador).