Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

No hem sabut què deia aquesta crítica fins al primer nou episodi. Va resultar no ser gaire bona: s’hi utilitzen paraules com "dissonància culinària" i "menú caòtic". A la xef Sydney (Ayo Edebiri) no l’estranya gaire; aprofita per acusar el Carmy d’estar-se gustosament en la disfunció. Mentre mira d’entendre els seus sentiments sobre aquesta empresa en aparent caiguda lliure, la Syd continua rebent trucades del xef Adam Shapiro (Adam Shapiro, actor, no xef) perquè s’uneixi al seu projecte de restaurant.

En un dels millors capítols de la nova temporada (el quart, Cucs), la nostra heroïna reflexiona sobre el seu dilema utilitzant la més absurda metàfora davant la seva desconcertada neboda segona TJ (Arion King).

La ressenya també marca els plans de Jimmy Kalinowski (Oliver Platt), inversor i figura paternofilial per al Carmy i la seva germana Natalie (Abby Elliott), que els avisa que els diners s’acaben i que tenen un paracaigudes (foradat) de dos mesos per començar a generar beneficis. Un rellotge a la cuina marca el compte enrere. El Carmy es proposa créixer aconseguint una estrella Michelin. Si la va poder aconseguir el Gabriel (Lucas Bravo) a Emily in Paris, ¿per què ell no?

De nou, tot hauria de guanyar urgència i emoció. Com se sent i es llegeix una vegada i una altra, cada-segon-compta. Però el que ens ofereix després el creador Christopher Storer consisteix, sobretot, en una llarga successió de moments conciliadors.

La importància de la família

Se’ns recorda que The Bear no és realment una sèrie sobre l’escena culinària de Chicago ni sobre la recerca de la perfecció, sinó sobre la importància de la família, o les famílies, és a dir, la sanguínia i la que un es crea al voltant. Els personatges apareixen de vegades estressats, però moltes altres vegades no tant. Algun d’ells torna a l’acció inesperadament: pur fanservice.

Per parlar en termes musicals, i amb música que se sent a la sèrie, The Bear no es mou amb la tensió d’aquella versió en viu de Spiders (Kidsmoke) de Wilco, sinó que ho fa, sobretot, amb la calidesa acústica de Patty Griffin a Long ride home.

Així és, la banda sonora de la sèrie continua abundant en música de pare i/o subscriptor de la revista Mojo: The Who, Pretenders, Van Morrison, Paul Simon, Tom Petty And The Heartbreakers, etcètera.

A prop, segurament, del seu desenllaç, The Bear ens vol prometre que no hi ha distàncies que no es puguin escurçar. I que no sempre cal un ensurt mèdic perquè dues persones deixin de no entendre’s, malgrat els anys de silenci, de trauma i d’incomprensió mútua. La distància entre el Carmy i la seva mare Donna (Jamie Lee Curtis) és històrica i histèrica, però res que no pugui solucionar un discurs de DD destinat a sonar als Emmy.

En el seu intent de donar als personatges la pau merescuda, Storer pot de vegades saltar de la sensibilitat a la sensibleria, a terrenys de l’última Ted Lasso, com en aquella part de la nevada artificial o aquesta inacabable seqüència sota una taula al casament de la Tiff (Gillian Jacobs), l’exdona del cosí Richie (Ebon Moss-Bachrach), clímax d’un episodi llarg, llarguíssim (Ossos, 71 minuts de res) amb un punt de revers terapèutic del massa cèlebre Peixos.

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

El ballet de Göteborg debuta avui al Liceu

I, tanmateix, la mateixa sèrie pot oferir una discussió amorosa (el retrobament entre el Carmy i la Claire, interpretada per una gran Molly Gordon) de les que deixen en evidència el Linklater d’Abans del capvespre.

L’episodi final al complet també és una mostra de la capacitat de Storer i equip per capturar els perquès de les nostres distàncies interpersonals: una llarga discussió reveladora, tant en termes laborals com sentimentals, que estableix les bases per al que sembla ser definitivament el final del trajecte. The Bear, el restaurant, sembla destinat a trobar la seva millor manera. Veurem si la mateixa sèrie torna a trobar-la.