Carolina Garcia-Vidal: «Aquí pots lluitar amb la malaltia i derrotar-la»

A la planta 12 de l'Hospital de Bellvitge, al Servei de Malalties Infeccioses: aquí treballa la doctora Garcia-Vidal. Nascuda a Barcelona fa 39 anys i dedicada des de fa gairebé una dècada a la recerca clínica, acaba de rebre el premi al millor investigador jove que atorga la Societat Europea de Microbiologia Clínica i Malalties Infeccioses. Tercera vegada que el premi se l'emporta una dona, primera vegada que ho fa una catalana. De manera que parlem de bàsquet.

-Jo era dolenta, però els meus equips eren bons. Però no ho posi això.

-¿De veritat?

-No. Bé. És broma.

-¿On jugava?

-Vaig arribar a jugar a Primera B, a diversos equips, més que res a l'AECS Hospitalet. Vam ser campiones de Catalunya i d'Espanya.

-¿De què jugava?

-Era base.

-I ho va deixar per la medicina, suposo.

-Ho vaig deixar al començar a treballar, sí. El bàsquet sempre ha sigut una gran passió, però era incompatible amb la feina.

-Expliqui'm, ¿per què les malalties infeccioses?

-Suposo que perquè vaig tenir la sort de topar amb un gran mentor, Javier Garau. Ell em va portar pel camí de les malalties infeccioses; ell em va ensenyar la seva màgia.

-¿Màgia?

-Màgia, sí. Pensi que la humanitat conviu amb els bacteris des del principi; pensi que el 90% de vostè és bacterià; pensi que el que som al cap i a la fi és una interacció entre nos-

altres i els microorganismes. El control de les malalties infeccioses és el que ha permès allargar la vida de la gent, que ja no es mor amb 50 sinó amb 80 anys. Si això no és màgia…

-¿Sóc un 90% bacterià?

-Hi ha una cosa més: també té una mica de màgia, en la meva opinió, el fet que és una branca de la medicina en què pots curar el pacient. Moltes malalties la medicina les pot cronificar, però aquí pots lluitar contra la malaltia i comptar que la derrotes.

-Fa recerca clínica. Vol dir que està sempre en contacte amb pacients. ¿És part de l'encant de la seva feina?

-Sens dubte: no hi ha res més bonic ni més dur que el contacte diari amb el pacient. Tot comença aquí: la base de la recerca clínica són les preguntes que et fas al tractar amb algú. No em puc imaginar la vida sense els pacients, però, per una altra part, l'accés a les beques és més difícil, perquè competeixes contra gent que fa recerca bàsica, que dedica tot el seu temps a investigar.

-Aquest premi…

-Sí. He competit amb aquest tipus d'investigadors. Gent que només es dedica a això.

-I ja no a nivell personal, sinó col·lectiu, ¿quin significat, quin abast té?

-Bé, és un premi de prestigi internacional i és un orgull per als que ens dediquem a les malalties infeccioses a Espanya. M'han felicitat de Madrid, de Sevilla, i evidentment d'aquí, de Catalunya. És un premi que ens situa al mapa.

-Entre els pacients i la recerca… No ho sé. No deu tenir gaire temps lliure.

-Poc, però intento aprofitar-lo al màxim, amb la meva família i amb la meva parella. Tenir el suport de la parella és fonamental, i jo tinc aquesta sort. ¿Sap allò que darrere de tot gran home hi ha una gran dona? Bé, doncs en aquest cas, darrere d'una gran dona hi ha una altra gran dona. L'Ana.

Notícies relacionades

Niubó: "Les proves de competències no han anat bé"

D’‘El 47’ a la primera filòsofa en la selectivitat

-¿Va tornar a jugar a bàsquet?

-D'aquella època em queda una gran amistat amb Laia Palau, la capitana de la selecció espanyola. I vaig a veure partits. Però fa tres anys que no toco una pilota.