Albert Caramés: "S'ha de parlar més amb qui no t'entens"

Encara consternat per l'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, Albert accepta posar al costat dels canons de l'antiga fortalesa militar del castell de Montjuïc. Tècnic en desarmament i construcció de la pau, aquest veí del barri del Guinardó de Barcelona acaba d'arribar de la República Centreafricana, on ha fet una assessoria en matèria d'armes lleugeres per a l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

-Si de vostè depengués, ¿conservaria aquests canons o els faria desaparèixer?

-Són un símbol que m'infon respecte, són part de la nostra memòria i eviten que oblidem el passat. Jo només els trauria si fos el resultat d'un procés de reconciliació o de desmilitarització total.

-¿Vostè era dels nens que al pati buscaven brega o dels que posaven pau?

-Era considerat més aviat un conciliador. Això no significa que em calli les meves opinions crítiques, però sí que intento expressar-les de forma creativa, generant alternatives en lloc de confrontació.

-¿Amb aquest esperit va estudiar Sociologia?

-Volia entendre millor com ens relacionem en societat. El meu tercer any a la Universitat Autònoma va coincidir amb la segona guerra del Golf, i enmig d'aquella agitació em vaig apuntar a l'assignatura de Cultura de Pau, amb Vicenç Fisas, a qui he d'agrair-ho tot. Més tard vaig entrar a treballar a l'Escola de Pau i em vaig quedar al capdavant del programa de desarmament.

-¿Què s'aprèn en una classe de pau?

-A canviar la mirada. Fisas sempre portava dues ulleres, les de veure de prop i les de lluny, i utilitzava la metàfora de canviar d'ulleres per veure la realitat amb altres ulls i posar-nos en el lloc de l'altre.

-L'empatia.

-És primordial, encara que reconec que és difícil d'aplicar sobre el terreny. Només des de l'entesa del raonament contrari puc desconstruir-lo o refutar-lo. Per això, amb qui més s'ha de parlar és amb qui no t'entens. Jo no me n'aniré de copes amb qui empunya les armes, però s'hi ha de parlar. No obstant, la violència directa només és la punta de l'iceberg. Existeix una violència estructural molt arrelada i cada vegada estic més d'acord que la revolució serà feminista o no serà. Canviar-ho tot passa per prioritzar la política de la cura i l'empatia.

-El seu primer destí africà va ser Costa d'Ivori.

-El 2010 vaig organitzar un seminari sobre construcció de la pau a Abidjan i em van contractar en la missió de pau de l'ONU per treballar en el programa de desarmament i després en les eleccions presidencials.

-Després de les eleccions va esclatar la violència.

-Jo no tinc un paper heroic, no treballo en primera línia i només tinc contacte amb les armes en estat de repòs. Vaig passar uns mesos evacuat i quan vaig tornar al país vaig estar un any dissenyant polítiques de sensibilització i estratègies de desarmament.

-Després, a la República del Congo.

-El març del 2012 va explotar un dipòsit de munició en un barri de la capital, Brazzaville, que ho va arrasar tot en el radi d'un quilòmetre. Escrivia informes perquè l'agència de l'ONU contra les mines pogués netejar la zona d'explosius.

-La seva última missió ha sigut a l'oblidada República Centreafricana.

-He estat treballant com a tècnic en assumptes humanitaris amb Metges sense Fronteres, analitzant el context i dissenyant escenaris i accions de comunicació, entre elles una carta oberta a l'ONU per protestar perquè el seu desplegament humanitari no es corresponia amb les necessitats de la població.

Notícies relacionades

Els campus d’estiu universitaris per a alumnes d’ESO es multipliquen

57 anys de presó per violar dues cosines menors d’edat

-¿Hi ha conflictes irresolubles?

-No, no hi ha res impossible. Som humans i tots podem canviar.