«Vull morir serena, no feta un nyap»

Pilar García, madrilenya del barri de Lavapiés de 55 anys, ha anat aquesta setmana a la funerària per escollir el taüt. També ha deixat anotat com vol que sigui la seva vetlla -«sense motius religiosos, amb el fèretre tancat i al damunt una foto meva en què estigui alegre», aclareix-, i fins i tot el text que portarà la corona. A finals de novembre pensa reunir a casa el seu fill, el seu germà i tres persones més, i en companyia d'ells es prendrà el compost químic que ja té preparat. Als cinc minuts, s'adormirà. Als deu, una aturada cardíaca acabarà amb la seva vida. Només li falta decidir el dia. «Un que li vagi bé a tothom, que tampoc vull molestar», diu amb un somriure d'orella a orella.

La Pilar té la veu trencadissa i el seu aspecte dista bastant del que té a la foto que il·lustra aquesta pàgina, feta l'estiu passat, però gasta un discurs contundent, i alhora serè, que esborra d'una revolada tots els ets i uts que envolten el debat de l'eutanàsia. Des de fa 14 anys està batallant amb el càncer, al qual va vèncer el 2000 i el 2007, però fa un any i mig li van anunciar que el seu cos era un camp minat de metàstasis. «Em resulta més fàcil dir on no tinc tumors per acabar abans», resumeix sense deixar de somriure.

Catorze anys donen per pensar en la mort fins arribar a perdre-li la por, i la Pilar no ha desaprofitat tot aquest temps. Al seu dia va firmar un testament vital per garantir-se que, arribat el moment, no li allargarien la vida innecessàriament de forma artificial; va contactar amb l'associació per a la Defensa a Morir Dignament (DMD) per assessorar-se, i va decidir, en permanent diàleg amb el seu oncòleg, que quan la metàstasi arribés als ossos deixaria de lluitar. Aquest moment ja ha arribat.

DOS CAMINS / Ara mateix, davant la Pilar es presenten dos camins. Seguint el protocol que se sol aplicar a casos com el seu, els metges li proposen ingressar en un hospital per començar a aplicar-li tractaments pal·liatius, que progressivament aniran sent cada vegada més intensos. Entremig, haurien d'operar-la per canviar-li un bypass que porta instal·lat al ronyó i que està a punt de caducar. «¿I tot això per a què? ¿Per aguantar unes setmanes més a canvi d'estar feta un nyap en un llit d'hospital, vomitant els meus propis budells, fins a dalt d'opiacis i sense adonar-me de res?», pregunta assenyalant la caixa de morfina que li van donar els facultatius, i que es nega a prendre.

L'altre camí és el que té al cap. «Els metges parlen de quatre mesos, però el cos t'explica coses, i el meu em diu que no aguantaré tant. No vull passar per tot això, m'hi nego. Desitjo morir tal com he viscut, tenint consciència de tot el que em passava, no sense assabentar-me'n. Vull morir serena, no pas feta un nyap», declara.

Aquests dies ha donat la volta al món el vídeo de Brittany Maynard, la nord-americana de 29 anys afectada per un càncer terminal que ha anunciat la intenció d'escurçar la seva vida per alliberar-se de la dolorosa agonia que l'espera fins que la malaltia acabi amb ella (vegeu les pàgines 4 i 5). García no vol tenir un protagonisme semblant, s'estima més passar aquest tràngol més tranquil·la, però es reconeix en el seu cas. Igual que Maynard, ella també reclama el seu dret a decidir sobre la seva existència fins a l'últim moment. «¿Per què ha de ser un metge qui assenyali el dolor que puc aguantar fins a rebre una sedació que acabi amb la meva vida? ¿A qui beneficia aquest patiment innecessari?», pregunta.

La malaltia no ha aconseguit esborrar l'ímpetu que ha fet d'ella un argent viu des que era petita. Advocada de professió, ha treballat molts anys com a directora comercial i ha muntat diverses empreses. L'última, una editorial de publicacions turístiques. Era a Xile posant en marxa un nou projecte empresarial quan el càncer va tornar a la seva vida, ara per quedar-s'hi.

Se li havia de fer lloc, però aquest nou visitant, cada vegada més invasiu, no li va impedir continuar amb el seu blog de decoració i reciclatge -«es diu Citogenia, per allò de la renovació cel·lular», aclareix-, ni continuar amb la seva faceta artística. Ha format part de grups lírics, ha actuat amb companyies de revistes i fins i tot ha cantat gospel. «He tingut una vida molt intensa. Per això em nego a acomiadar-me'n sense ser-ne conscient», afirma.

HUMOR I OPTIMISME / En una situació com la seva, el més normal seria estar rebent ànims de part de tothom. En el seu cas, és ella qui s'encarrega de repartir humor i optimisme al voltant seu. «Mira, deixaré un bonic  cadàver, com Marilyn», li va dir amb una rialla al seu germà quan li va  anunciar que el seu final ja tenia data assenyalada. Fa esgarrifances sentir-la parlar amb tanta desimboltura del tràngol al qual s'enfronta, però ni ella mateixa sap d'on treu la serenitat amb què es disposa a viure els seus últims dies. «No és per la malaltia, jo ja pensava això abans, però ara ho tinc al davant. No em fa por la mort, però sí morir feta una pelleringa. M'hi nego», assenyala.

Notícies relacionades

Arxivada la causa contra una residència on van morir de covid 50 avis

Els permisos retarden el pla per potabilitzar més aigua del Besòs

És afortunada: si patís una malaltia que la incapacités totalment, li seria impossible aconseguir el medicament que posarà fi a la seva vida sense comprometre la seguretat de la seva gent més pròxima. Pocs dies abans de morir, el debat de l'eutanàsia li resulta peregrí. «No m'entra al cap que pugui ser delicte ajudar algú com jo», afirma. S'indigna quan sent algunes declaracions. «Que quedi clar: jo no em suïcidaré. Jo no em vull morir, vull viure, però el que m'espera és inhumà. Això no és suïcidar-me, és evitar-me un patiment innecessari», continua.

La Pilar diu que afronta amb alegria els dies que l'esperen d'aquí al seu desenllaç final. «Em queden uns detalls per resoldre, però tinc temps», assenyala. Vol acomiadar-se de tot i de tots adequadament, sense presses, sense angoixes, però conscient. I, sobretot, tranquil·la. «Ningú s'imagina la pau que em dóna saber que no passaré per l'agonia que em tenien preparada», sospira sense esborrar mai el somriure de la seva cara.