Sara Palmero: «Vaig descobrir el meu pare, i em vaig alegrar que fos el meu»

-Bé, la història és que el meu pare complia 60 anys. A casa sempre hem estat partidaris dels regals especials, i jo, en aquesta línia, volia fer alguna cosa que tingués un significat per a ell. Vaig estar pensant, per exemple, quins hobbys té, però la veritat és que no en té gaires. Fins que vaig arribar a la conclusió que el millor era fer un diari. El tinc aquí, perquè el vegi.

-Carai. No és una pagineta. Té feina.

-¡Puf! Vaig trigar tres o quatre mesos. Em va ajudar molt una amiga que és dissenyadora gràfica, sobretot amb la portada, que jo volia que fos igual, idèntica, el mateix color de la capçalera, la mateixa lletra, tot.

-¿I com ho van fer? ¿Tenien un model i el van copiar?

-Teníem un diari, sí, i la meva amiga va treure'n la font de la lletra… L'aniversari del meu pare és el 15 de maig, i aquell any queia en diumenge, i ens van fixar que els diumenges poseu l'abreviatura del dia, el dg., en groc. Jo volia que fos igual.

-Li va quedar molt bé. Segueixi explicant. ¿Què més va fer?

-Investigar la vida del meu pare. Va ser el més xulo de tot, la quantitat de coses que vaig descobrir d'ell. Coses de la seva infància, per exemple, o la història de com es van conèixer els meus avis. Vaig anar a l'escola del meu pare i vaig fer còpia de les seves qualificacions, i vaig parlar amb el director, que ja és molt gran, però es recordava d'ell. Em sembla que hi ha una foto seva. A veure… És aquí.

-¿Cortesia del director?

-No, jo anava amb la meva càmera a tot arreu. Així podia fer fotos dels que entrevistava. Vaig parlar amb les tietes, vaig parlar amb companys seus de la mili i vaig parlar amb companys de totes les feines on ha treballat. Fins i tot vaig anar a l'arxiu històric de Terrassa, per buscar fotos d'un dels llocs on havia treballat el meu pare.

-¿Què fa el seu pare?

-Està jubilat, però l'última feina va ser en un banc. Va tenir tres feines en la seva vida.

-I a totes tres hi va anar a preguntar.

-Sí. La veritat és que va ser molta feina. Estava dues o tres nits cada setmana, i les últimes dues o tres de llarg, sense dormir.

-Tot un treball periodístic. ¿El va disfrutar?

-Va estar bé. Em va alegrar descobrir el  meu pare, les coses seves que no sabia. La sensació al final va ser de satisfacció i orgull, la de dir: «Ostres, com me n'alegro de tenir aquest pare que m'ha tocat». A més, tothom me'n va parlar bé. No sé si és perquè jo era la seva filla, però sempre tots tenien bones paraules per referir-s'hi.

-¿I amb el resultat? ¿Va quedar contenta amb el seu Periódico?

-L'únic que no vaig aconseguir va ser imprimir-lo com vostès, en paper de diari, vaig estar preguntant en diverses impremtes però no hi va haver manera. Però de la resta sí que en vaig quedar satisfeta. La meva amiga fins i tot va fer el difuminat aquest de les cantonades. Va quedar molt bé.

-¿Com l'hi va donar? ¿El va passar per sota la porta?

-¡Doncs aquesta era la idea! Però com que era diumenge i hi havia celebració familiar l'hi vam donar amb tots els regals. Li vaig dir: «Mira, pare, el diari d'avui, que no l'has llegit».

-¿I ell?

-Es va emocionar. Va deixar anar alguna llagrimeta.

-I tot això és perquè el seu pare ens llegeix cada dia, ¿oi?

-Des que tinc ús de raó ha llegit EL PERIÓDICO. Per això era un bon regal.

Notícies relacionades

Els campus d’estiu universitaris per a alumnes d’ESO es multipliquen

57 anys de presó per violar dues cosines menors d’edat

-¿I vostè? Farà 35 anys, com aquest diari. ¿Ha heretat el gust del seu pare?

-La veritat és que no tinc l'hàbit de comprar el diari en paper. El llegeixo pel mòbil o, és clar, a casa seva.