Ningú se'n refia a l'Aldea

A l'Aldea els afectats són gairebé tots avis i els diners els compten en pessetes, així que la majoria més que milers diuen que poden perdre milions. Hi ha persones de 60, de 70 i de 80 anys, alguns amb problemes de salut que els impedeixen assistir a les assemblees, que deleguen en els seus fills, que es queden a casa esperant notícies. Així que a les xacres, moneda usual a causa de l'edat, s'hi afegeixen els nervis, el mal dormir, l'ansietat. La fallida de la secció de crèdit de la cooperativa municipal, aquestcorralitoen miniatura, els llimbs on han quedat els estalvis de tots, la realitat xocant, ridícula, que els diners han estat segrestats, o no hi són, o s'han esfumat -cadascú ho formula a la seva manera-, aboca el petit poble a la frustració.

Els estalvis de tota la vida: aquesta és l'expressió en voga. Els d'Alberto Estorach, per exemple, al seu cap uns 10 milions de pessetes, 60.000 euros en el món actual. «Són cinc milions meus i cinc de la meva dona. Tot el que anàvem arraconant ho anàvem posant allà. Els estalvis per a la vellesa, els únics que teníem». O els de Providència Cugat, cinc milions, ho diu amb naturalitat, 30.000 euros a l'Europa d'avui. «Hi ha gent que n'ha perdut més, però per a mi és molt, és tot el que tinc -diu-. Em vaig quedar tremolant quan vaig saber què passava». O els de Juan José Benito, que era jardiner, que des de fa uns anys està jubilat: «Tenia 12.000 euros. Eren pocs, però eren meus. Els diners no els regalen, costen molt de fer, i és infame que ja no els tingui. Si ara passés alguna cosa extraordinària, que per això s'estalvia, no tindria on recórrer».

El poble està assetjat per l'angoixa: hi ha més de 3.000 afectats i un total de 4.500 veïns, de manera que qui no tem pels seus diners segur que té un amic o un familiar perjudicat. El problema és d'interès general i cada assemblea s'anuncia per megafonia a tot el poble, i hi van no només els que han perdut o poden perdre els seus diners sinó els que entenen que s'hi ha de ser, al costat dels altres, fent pinya. «Ser aquí és un deure moral de tots els veïns -deia, per exemple, Francesc Príncep, que va néixer aquí i hi ha viscut tota la vida-. El que ha passat és lamentable i intolerable, i s'ha de donar suport als que estan patint. Jo no tenia res a la cooperativa i no he perdut res, però podria estar perfectament entre els afectats».

DILLUNS D'ASSEMBLEA / L'última assemblea es va fer dilluns. L'alcalde havia anat a Barcelona a buscar solucions i els veïns esperaven un missatge de tranquil·litat. Va agafar el micròfon Xavier Pallarès, delegat de la Govern a les Terres de l'Ebre, i ho va intentar -tranquil·litzar, repartir serenitat, dir-los a tots que recuperarien els diners- però no va tenir gaire èxit. Els afectats no se'n refien, i minuts després votaven constituir-se en associació i no esperar que la Generalitat actuï, i prendre les mesures que siguin necessàries, legals, si fa falta. Tota la ràbia, la frustració, l'angoixa, la impotència, tots els fantasmes que des de divendres recorren el poble es podien veure en el rostre descompost d'Estela Estorach, una altra afectada, la veu cantant de la nova associació, ella sola la ira de tots els altres. «A mi no em fan això. No esperaré que em portin els diners a casa, perquè no crec que ho facin».

¿Com hem arribat fins aquí? Tothom o gairebé tothom es fa la mateixa pregunta. Al poble comencen a recordar, es remunten al segle passat, a l'any 1996, suggereixen que llavors va començar tot: quan hi va haver «la purga» -així en diuen- de la cooperativa. «Van canviar els estatuts i van expulsar 170 socis, molts d'ells socis fundadors. Des d'aleshores ningú sap què passa allà dins», explica Pau Alamó, propietari d'un viver, fill i nét de pagesos, ell mateix afectat -encara que lleument- pelcorralito. «¡Va ser una purga estalinista!», corrobora un d'aquells socis. «Després d'això -continua Alamó- la cooperativa es va convertir pràcticament en una empresa, i la junta directiva va acumular tot el poder per fer i desfer. Els meus pares n'eren socis i van ser expulsats. La meva opinió és que llavors es va activar una bomba que no se sabia ben bé com acabaria esclatant, tot i que ningú, naturalment, s'esperava que explotés d'aquesta manera».

L'ÀNIMA DE L'ASSUMPTE / Va ser un episodi traumàtic per al poble. Es van barallar els pares amb els fills, els germans, els amics. «El meu pare n'era soci i va ser un dels que en van ser apartats -explica Mercè Blanch-, tot i que va continuar portant els diners a la secció de crèdit. Ara s'ha quedat sense res». I remata: «Es van quedar els que interessava que es quedessin». Diuen -Blanch, Alamó- que la cooperativa va perdre la seva ànima, i que l'objectiu per al qual s'havia creat -vendre a bon preu la producció agrícola del poble- va ser enterrat per nous interessos.

Notícies relacionades

Un total de 118 cooperatives tenen una secció de crèdit

Els campus d’estiu universitaris per a alumnes d’ESO es multipliquen

Estorach és un cognom comú a l'Aldea. I Maria del Pilar, filla d'Alberto Estorach, hereva del molí d'oli del seu pare, va continuar, com ell, confiant en la cooperativa. Precisament això, creure

-com van creure molts, malgrat l'evidència- que no havia perdut la seva ànima, li ha costat 60.000 euros. Li costarà, si no els hi tornen. L'empresa es diu Almàssera Estorach.