La crisi evidencia les xacres del sistema

Que la crisi actual acabaria afectant la sanitat estava cantat. Ja fa molt de temps que el nostre sistema sanitari anava caminant sobre la corda fluixa i el dèficit públic galopant serà la guinda que adorni el seu ensorrament. I no només el seu, també el de moltes empreses proveïdores que veuen amenaçada la seva viabilitat per la demora insostenible dels cobraments. No sabem si el balanceig de la sanitat està o no protegit per una xarxa benefactora. En qualsevol cas, s'ha de teixir, i s'ha de teixir ja.

Podria reclamar en aquest comentari un augment de recursos, exigint un «gir social» als governs i esperant que el vent amaini. Però no, a la crisi se li ha de treure tot el suc possible i som molts els professionals sanitaris que considerem que posarà en evidència les tres xacres del nostre sistema, que ben poc tenen a veure amb la falta de finançament: la ineficiència, la mediocràcia i el clientelisme.

Sanitat polititzada

Notícies relacionades

Un jutge concedeix un permís parental amb una norma europea

Luis José Rodríguez Muñiz: "No podem continuar ensenyant matemàtiques com el 1940"

De fet, ha estat la bonança econòmica dels primers anys d'aquest segle la que ha permès que el sistema funcionés malgrat aquests defectes estructurals. La crisi ha posat en evidència que la sanitat fa massa temps que està en mans de les formacions polítiques i que la seva utilització electoral ha eliminat la racionalitat de la gestió. Es multipliquen els centres hospitalaris mal dotats i s'hauran de clausurar parcialment o totalment. Les jerarquies s'han establert basant-se en la confiança i es fa imprescindible recuperar la capacitat tècnica dels gestors i els concursos de mèrits justos. S'imposa la reorganització del sistema donant suport a les unitats d'excel·lència i a l'assistència primària i perfilant els hospitals d'acord amb el coneixement dels seus millors especialistes.

Els recursos que tot i amb això poguessin ser necessaris no haurien de procedir d'una nova pujada d'impostos, sinó de la coresponsabilització dels usuaris i d'un suport resolt a les mútues asseguradores. Països tan poc sospitosos de «gir antisocial» com per exemple Suècia o Finlàndia van introduir ja fa uns quants anys fórmules interessants de copagament que moderen la demanda. El seu sistema sanitari no només és viable, sinó que a més a més sustenta una activitat docent i investigadora envejable. Finalment, sigui qui sigui que governi la sanitat en el futur, haurà d'aconseguir l'ajuda del sector privat amb l'objectiu d'alleujar la despesa i reduir les llistes d'espera. Espanya és una de les primeres economies del món i no té cap sentit que els ciutadans disposin d'una única opció sanitària. Principalment quan sabem perfectament que la competència i el repartiment del mercat estimulen la racionalitat i l'eficiència dels serveis públics. I això no significa privatitzar la medicina. Significa distanciar-la dels vaivens polítics; significa tornar el respecte als professionals sanitaris; significa desparasitar-la de les burocràcies politicosanitàries; significa, en fi, dignificar el tracte al ciutadà malalt.