Fernando Escolano: «Ser anestesiat en un hospital és tan segur com pujar a un avió»

-Molts preoperats temen més l'anestèsia que el bisturí. ¿Està justificat?

-Aquest temor ve de l'època de l'èter i del cloroform, que es van deixar d'utilitzar fa 50 anys. La por ha quedat en la ment de la gent, però ja no està justificada. Els anys 70, un de cada 10.000 anestesiats moria per aquest motiu. Ara, les morts d'origen anestèsic són una per cada 100.000.

-¿Com s'ha aconseguit?

-Ha millorat l'avaluació preoperatòria del pacient. Antigament, arribaven al quiròfan sense haver sigut preparats. Ara identifiquem els malalts d'alt risc i podem tractar-los perquè arribin en estat òptim a l'operació.

-¿Fins a quin punt és segur sotmetre's ara a una anestèsia?

-Ser anestesiat en un hospital és tan segur com pujar a un avió. Molts pacients m'ho pregunten, i jo els dic: ¿Quin és el mitjà de locomoció més segur? L'avió. De tant en tant, en cau algun. Això és veritat. No podem dir que no hi hagi mortalitat per anestèsia, però en general és molt segura.

-¿Què controlen amb els monitors instal·lats en el quiròfan?

-Fem un electrocardiograma continu amb el qual podem detectar una isquèmia i qualsevol tipus d'arítmia. Tot això queda gravat. També controlem la pressió arterial i el nivell d'oxigen que conté la sang del pacient.

-¿I en l'aspecte anestèsic?

-Podem avaluar l'índex espectral, que és la profunditat hipnòtica o anestèsica que hem induït. Això ho captem posant-li al pacient un sensor que li envolta el front i traça un electroencefalograma continu. Els monitors actuals mesuren, a més a més del nivell de consciència, el llindar de dolor intraoperatori. El malalt no ha de tenir dolor, però si existeix, el captem abans que li pugi la tensió arterial o pateixi taquicàrdia, que era la via d'informació per la qual deduíem que hi havia dolor.

-¿Hi pot haver dolor estant anestesiat?

-Sí. El pacient no n'és conscient, però pot tenir dolor. Abans ho deduíem si a aquesta persona li queien llàgrimes o se li disparava el pols. Llavors li afegíem més anestèsic.

-¿I ara?

-Ara també se li van afegint substàncies, o es fa una perfusió contínua amb una bomba intel·ligent que actua en funció de l'evolució intraoperatòria. Tenim molts més indicadors.

-En el quiròfan, a més de la infermeria, sol haver-hi dos especialistes: un cirurgià i un anestesiòleg.

-Sí.

-El cirurgià acostuma a tenir fama, poder i autoritat, mentre que, en general, l'anestesiòleg és un desconegut.

-Això és així.

-Però tots dos són determinants.

-Igual d'importants. Legalment, també. Cadascú tenim la nostra responsabilitat.

-¿Per què llavors un té més reconeixement que l'altre?

-Perquè el cirurgià té contacte amb el pacient: el veu abans d'operar, quan està ingressat en planta, i posteriorment, després de l'alta.

-¿A vostès no els veu el pacient?

-Ens veu en l'avaluació anestèsica, però no sempre serà el mateix especialista que després estarà present durant la intervenció. Quan el pacient entri al quiròfan, els fàrmacs que li injectem li causaran amnèsia, de manera que s'oblidarà de tot el que li expliquem. El tornarem a veure en el període de reanimació, però continuarà sota els efectes anestèsics. I, si no hi ha complicacions, no el veurem més. El cirurgià, sí.

-¿Com viuen aquest anonimat? ¿Com una certa injustícia?

-Sí. I molt. És injust. Perquè aquest pacient durant unes hores ha depès totalment de tu. Qui es cuida del malalt mentre el cirurgià opera som nosaltres. Però ningú hi pensa, en això.

-¿Treballen ben comunicats?

-Totalment. Abans d'iniciar una intervenció hem intercanviat informació i tots dos sabem si el pacient és complex o no. I si pot necessitar més sang de l'habitual.

-¿Quant triguen a adormir-se?

-És immediat. Dos segons si jo vaig ràpid injectant-li les substàncies. Si algú m'adverteix que no s'adorm fàcilment, li suggereixo que compti del 10 al zero. En el set ja s'ha adormit.

-¿Se sap què passa en la ment de les persones anestesiades?

-En teoria estan en una situació d'hipnosi total. El monitor que traça l'electroencefalograma continu informa de l'activitat cerebral. Per sota del llindar de 60 no té capacitat de sentir, recordar o pensar. Somiar, potser sí. Aquí està en un nivell hipnòtic perfecte. Per sota de 40 ens estem passant d'hipnosi i hem de reduir les dosis. Si hi ha dolor, el llindar puja.

-¿Quin tipus de fàrmacs fan servir?

-Sempre hi ha un ansiolític, que és una benzodiazepina de vida molt curta i no deixa ressaca postoperatòria. També un hipnòtic, amb el qual el pacient s'adorm, igualment d'acció curta i pocs efectes secundaris. I, per treure el dolor, un opiaci. Sempre s'han utilitzat opiacis. Ara són derivats sintètics de l'opi. Si és una anestèsia general, hi afegim un relaxant muscular, que ajuda molt el cirurgià per si el pacient intentés fer força.

-¿Quin d'ells és imprescindible?

-L'analgèsia. L'opiaci. El pacient no ha de sentir dolor. Si en té, patirà bradicàrdia o taquicàrdia, amb repercussions molt serioses.

-¿De quina manera un anestèsic impedeix que se senti dolor?

-Actua sobre els receptors cerebrals, en el còrtex cerebral, i en la medul·la espinal, els centres que indueixen la sensibilitat. Si t'estan obrint la carn, aquesta informació va al cervell. Si estiguessis despert, et retrauries i intentaries anar-te'n. Si és anestèsia local, s'adorm el nervi.

-¿D'aquestes famílies de fàrmacs, quina és la que més ha evolucionat?

-La que menys, l'anestèsia. Els opiacis moderns es van introduir en la farmacopea a principis del segle XX, encara que l'opi ja l'havien utilitzat els egipcis 1.000 anys abans de Crist. Ells feien servir la mandràgora i la rosella.

-Ara el pacient ja no triga a despertar-se després de l'anestèsia.

-No. Cada substància té un antagonista. Es desperten en poques hores i sense ressaques.

-¿Quina funció té administrar morfina als malalts terminals?

-Anestesiar-los. Treure'ls el dolor, si en tenen. Adormir-los. Provocar-los una sedació. La morfina és euforitzant. Es considera que va bé que en la fase terminal de la vida se senti una certa eufòria.

-¿Eufòria?

-Sí. S'intenta que el pacient no estigui pensant que s'està morint. La morfina els indueix una certa obnubilació. Els traiem el dolor i els reduïm al màxim la capacitat d'estar pensant 'em queden les hores comptades'. No sempre aquesta morfina accelera el procés de la mort, depèn de la dosi que s'utilitzi.

-¿Aquesta funció és la que buscaven els fumadors d'opi?

-De fet, sí. Després de fumar opi hi ha un moment d'eufòria, seguit d'adormiment i, finalment, malestar. L'opi acaba provocant nàusees i vòmits. Els xinesos el fumaven per desinhibir-se de la vida. Per desconnectar del món.

-Els seus pacients, a l'hospital, ja arriben adormits al quiròfan.

-Sí. La nit abans de la intervenció han de prendre un ansiolític, per poder dormir tranquils i de manera confortable. Ens arriben una mica ensopits. Tranquils.

Notícies relacionades

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

L’huracà dels cossos forçats

-¿Abans d'operar, el malalt ha provat tot el que li injectaran? ¿Se sap a què és al·lèrgic?

-No. Per descomptat que no. No se sap si tot li anirà bé o no, això és impossible. Però totes les substàncies tenen ara el seu antagonista, i amb ells podem suprimir l'efecte.