La divisió dels aliats marca els 80 anys de la rendició nazi

El 8 de maig de 1945, cap al migdia, van aterrar a l’aeroport de Tempelhof, al nucli urbà de Berlín, alts càrrecs militars dels tres aliats occidentals, els EUA, el Regne Unit i França. A la devastada capital del Reich els esperava el general soviètic Gueorgui Júkov, els soldats del qual havien hissat ja la bandera de la falç i el martell sobre el Reichstag. Les comitives van travessar Berlín fins a arribar a Karlshorst, la vila perifèrica on va tenir lloc la històrica firma de la Capitulació del Tercer Reich. Va ser una cerimònia de tres quarts d’hora, entre brindis de vodka o xampany, segons testifica l’actual museu de Karlshorst. Allà s’exhibeix, a més de vells tancs russos, el document de la rendició incondicional de la Wehrmacht, l’Exèrcit nazi. El dia anterior hi va haver un acte similar a la ciutat francesa de Reims. Però Moscou va insistir que s’havia de formalitzar en presència dels militars de màxim rang del país derrotat i a Karslhorst, un antic casino dels oficials nazis que en les raneres de la guerra s’havia convertit al seu quarter general. Per part alemanya va estampar la seva firma el mariscal Wilhelm Keitel, condemnat a mort un any després a Nuremberg.

La derrota del Tercer Reich feia mesos que estava sentenciada. Les tropes soviètiques havien entrat a Alemanya al gener. El 16 d’abril havien arribat als afores de Berlín; una mica més al sud, a Saxònia, es va produir el 25 d’aquell mateix mes la primera trobada entre els aliats soviètics i els nord-americans. Adolf Hitler i la seva dona, Eva Braun, s’havien suïcidat ja al seu búnquer el dia 30, el mateix que farien a continuació el ministre de la Propaganda, Joseph Goebbels, i la seva dona, Magda, després d’enverinar els seus sis fills. El 2 maig, el general Helmuth Weidling va informar els berlinesos que el Führer els havia deixat a l’estacada i va proclamar la rendició de la capital. La cita de Karlshorst era, per a Moscou, una manera de documentar davant el país derrotat i davant els aliats el paper de l’Exèrcit Roig en el que a Alemanya es coneix avui per Dia de l’Alliberament.

La Unió Soviètica havia sigut l’última potència que es va afegir a l’aliança contra el nazisme. Hitler havia firmat el 1939 el pacte de no agressió amb Josef Stalin. Que els dos dictadors estiguessin als antípodes ideològics no els havia impedit repartir-se l’Europa de l’Est. Al Führer li convenia la neutralitat soviètica per envair Polònia. El pacte es va enfonsar el juny de 1941, quan Hitler va sobreestimar les seves capacitats i va atacar la Unió Soviètica. A partir d’allà van ser quatre les potències aliades contra el nazisme. El colós comunista unia forces a la democràcia nord-americana, la República francesa i l’Imperi britànic. El 8 de maig de 1945 es va tancar una guerra que va deixar 60 milions de morts, 27 milions dels quals ciutadans soviètics.

Dos imperialismes hemisfèrics

Per primera vegada en la seva història, Alemanya recorda la data de la Capitulació o de l’Alliberament amb un sentiment d’abandonament per part del país que durant dècades va ser el seu aliat incondicional, els Estats Units. Mai es va fiar de la Unió Soviètica ni de la seva hereva, Rússia. La desconfiança cap a Moscou arrenca fins i tot de molt abans, com evidencia un mapa amb les poblacions on hi va haver conats de rendició alemanya abans de la firma de Karlshorst. "Gairebé tots es van produir al sud, a mesura que avançaven els aliats nord-americans per Baviera, o per França o fins i tot pel nord, amb els britànics. Es van donar molt pocs casos a l’est", explica la cap del departament de Memòria Històrica de Berlín, Maria Bering, des del Museu de la Resistència contra Hitler. La població sentia pànic davant l’avanç de l’Exèrcit Roig. Els bombardejos dels aliats britànics o nord-americans van cessar amb la rendició. Però el que va seguir el 8 de maig no era percebut com un alliberament. Ni aquell dia ni els següents. Unes 860.000 dones o nenes van ser violades, majoritàriament en el que va ser el sector soviètic. Es va obrir la veda al saqueig. A partir de 1949, amb la fundació de la República Democràtica Alemanya (RDA), els ciutadans germanoorientals van assistir des de lluny al miracle d’una Alemanya occidental que ressorgia de les seves cendres. La postguerra va quedar marcada per les imatges dels soviètics desmantellant i emportant-se fins i tot les vies del tren del territori sota el seu domini, mentre que al Berlín occidental, sota el bloqueig soviètic de 1948, l’aviació nord-americana socorria la població amb el fenomenal pont aeri dels Rosinenbomber o bombardejos de les llaminadures, com se’ls va anomenar, perquè a més de medicines i aliments llançaven llaminadures per als nens.

"A Alemanya assistim atònits a la convivència i voracitat de dos imperialismes hemisfèrics, el que ja coneixíem de Rússia i el nou generat per l’Administració de Donald Trump, que no sabem fins on arribarà", observa el director de la Societat Alemanya de Política Exterior (DGAP), Thomas Kleine-Brockhoff. Les ànsies expansionistes del president nord-americà es plasmen no només en el geogràfic, amb les seves pretensions sobre Groenlàndia o el canal de Panamà, sinó també en el polític. El seu entorn recolza sense embuts la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), segona força a escala nacional, en la qual convergeixen corrents neonazis i vincles amb la Rússia de Vladímir Putin.

Notícies relacionades

¿Qui serà el nou Papa? Així va el conclave a les enquestes i les apostes

Europa, una gran oportunitat

Mentre Moscou convertia en país satèl·lit l’RDA i els Estats Units exercia un domini tou sobre l’Alemanya occidental, França i el Regne Unit es van oblidar aviat del seu paper com a potències tutelars sobre el país derrotat. Berlín va passar de la divisió primera en quatre sectors a la partició traumàtica del Mur, des de la seva construcció, el 1961 a la seva caiguda, el 1989. Per a l’Alemanya occidental, que França passés de ser un enemic històric al puntal de la Unió Europea, per l’anomenat eix franco-alemany, és motiu d’orgull o exemple de superació del passat monstruós nazi. Que aquest eix estigui una mica encallat es considera superable. Hi ha suficients exemples de duos emblemàtics, des de Konrad Adenauer i Charles de Gaulle a Helmut Kohl amb François Mitterrand, fins als d’Angela Merkel amb Nicolas Sarkozy o Emmanuel Macron. Del nou canceller, Friedrich Merz, s’espera millor sintonia que la que han tingut Olaf Scholz i Emmanuel Macron.

Alemanya s’ha comportat durant dècades com una potència tímida i estalviadora en Defensa, que s’ha recolzat en el paraigua atòmic francès o les bases nord-americanes al seu territori. Entre els compromisos inapel·lables de Merz hi ha el rearmament, ja iniciat sota Scholz arran de la invasió d’Ucraïna. Però a Alemanya no es parla de trencar el gran tabú que seria ascendir a potència atòmica. El fet que el Regne Unit sota Keir Starmer estigui acostant-se a Europa, malgrat el Brexit, facilita que Alemanya no es vegi en la necessitat d’abordar què passarà amb el paraigua si a Macron el succeeix el lepenisme.