Deu cancellers a la recerca del paper d’Alemanya a Europa

El conservador Friedrich Merz serà el desè canceller i la seva arribada al poder es produeix en temps convulsos a escala global i amb Europa reclamant a Alemanya que desperti de la letargia. Ja no es tracta només que es reactivi la primera economia del bloc comunitari, ara en recessió. També ha d’assumir un lideratge polític i militar que fins ara van esquivar els líders de l’RFA, per a qui el poder industrial va ser assumpte prioritari.

Va obrir la via de la reconciliació Konrad Adenauer, patriarca de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i el primer canceller federal del país. Va accedir al poder el 1949, any fundacional de l’RFA. Tenia 73 anys i només havia sigut alcalde de Colònia, però l’avalava el seu passat com a enemic del Tercer Reich, que el va inhabilitar políticament i va ser detingut per la Gestapo. Va estar en el poder fins al 1963. En aquest període, l’RFA va ingressar a l’OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea, a més de firmar el Tractat de l’Elisi amb França, puntal de la reconciliació entre veïns després de segles d’hostilitats.

El va succeir el seu correligionari Ludwig Erhard, que havia sigut economista i se’l considerava arquitecte del denominat miracle alemany. No va quallar com a líder. Va tenir un mandat curt, de tres anys, com li va passar al seu successor, Kurt Georg Kiesinger, el més fugaç a la llista de cancellers de l’RFA i el primer que va recórrer a una gran coalició amb els socialdemòcrates buscant solidesa. No li va servir de gaire. Se’l recorda per la bufetada que li va assestar en públic el 1968 l’estudiant Beate Klarsfeld, casada amb el fill d’un supervivent d’Auschwitz. Representava la generació d’alemanys indignats per tenir com a canceller un polític amb vincle amb el nazisme.

El seu successor va ser el primer canceller socialdemòcrata de l’RFA, Willy Brandt, ministre d’Exteriors en la gran coalició de Kiesinger. En el poder entre 1969 i 1974, va fer un gir superlatiu, conforme amb el seu caràcter visionari: de l’Alemanya que només tenia ulls per als seus socis occidentals va passar a l’Ostpolitik o diàleg amb l’est. Era una aposta arriscada en un país partit entre l’RFA i la comunista República Democràtica Alemanya (RDA) i des de la seva posició d’exalcalde del Berlín dividit pel mur. Va plasmar en un gest –la genuflexió davant el monument a les víctimes del gueto de Varsòvia, el 1970– les ànsies de reconciliació amb Polònia.

El 1974, un altre socialdemòcrata, Helmut Schmidt, menys carismàtic però de pols ferm, li va prendre el relleu. Va haver de lidiar amb la fase més mortífera de l’anticapitalista banda terrorista Fracció de l’Exèrcit Roig (RFA) i la crisi econòmica de 1979. Sota el seu mandat Alemanya va enfortir l’ancoratge europeu i molt especialment amb la França de Valéry Giscard d’Estaing.

La cancelleria va tornar a mans conservadores amb Helmut Kohl (1982-1998), un polític titllat de provincià quan va arribar al poder, però que va acabar comportant-se com un colós. Va pactar amb les quatre antigues potències aliades el final de la divisió alemanya i l’extinció de l’RDA. Va estar 16 anys en el poder, en els quals a més de la unitat nacional alemanya va impulsar l’ampliació cap a l’est de la UE i la creació de l’eurozona, dues fites per a la prosperitat econòmica germànica.

Exèrcit en combat

Al seu successor, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, li va tocar autoritzar la primera intervenció en combat de l’Exèrcit alemany en una missió de l’OTAN, als Balcans. Va trencar després amb la submissió incondicional als EUA al negar-se a participar en la guerra de l’Iraq. I va consolidar en paral·lel una amistat d’interessos amb Vladímir Putin, generadora de la dependència energètica que va heretar i va amplificar després la conservadora Angela Merkel (2005-2021).

Notícies relacionades

¿Qui serà el nou Papa? Així va el conclave a les enquestes i les apostes

Europa, una gran oportunitat

De Merkel, la «cap» a escala alemanya i europea, es recorda la tenalla de l’austeritat que va imposar a Europa en la crisi de l’euro i la seva generosa acollida dels refugiats en la crisi migratòria del 2015. Alemanya es va desprendre de la seva imatge de país dur i egoista per exhibir l’anomenada cultura de la benvinguda. Va ser una fase curta. Al milió de peticionaris d’asil acollits aquell any va seguir el rugit de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), convertida el 2017 en la primera força d’aquest espectre que ascendia al Parlament en un país que es creia blindat per les lliçons del passat.

Al socialdemòcrata Olaf Scholz (2021-2025) li va correspondre encaixar l’auge d’una ultradreta vinculada a la línia prorussa, a altres radicalismes dretans europeus i al trumpisme dels EUA. A l’enfonsament de la seva coalició amb verds i liberals el van seguir eleccions anticipades i l’ascens al poder de Merz, amb els socialdemòcrates com a aliats.