Carn i deliri

'El amante doble' comença amb un primeríssim primer pla d'una cosa rosada i carnosa i suau, que sembla teixit tou cerebral o l'interior d'una boca fins que la càmera s'hi acosta encara més i el clítoris d'una dona es fa visible a la part superior de la pantalla, així com els dispositius ginecològics utilitzats per mantenir-li la vagina oberta. És una forma rotundament explícita de començar una pel·lícula fins i tot abans que el director François Ozon encadeni la imatge amb la del globus ocular de la noia, i deixi clara així la relació entre el seu sexe i la seva psicologia.

Chloe (Marina Vacth) pateix inexplicables mals d'estómac que po­drien ser psicosomàtics i per això visita un psiquiatre, Paul (Jérémie Renier). A la seva consulta parisenca s'hi accedeix a través d'una d'aquelles escales de cargol que només existeixen a les pel·lícules sobre gent que perd el cap. I abans del que es triga a pronun­ciar les paraules "negligència professional" tots dos estan vivint junts en un luxós apartament. Però ella nota que ell li amaga alguna cosa.

Aviat descobreix que Paul té un bessó idèntic que es diu Louis, també psiquiatre, i comença a consultar-lo amb un nom fals. I llavors, a mesura que Chloe aprofundeix en el passat dels germans, els secrets i el misteri comencen a amuntegar-se.

El que passa a partir de llavors converteix 'El amante doble' en un melodrama psicosexual delirantment passat de voltes on res és el que sembla, i qualsevol cosa podria passar, i tot és deliberadament absurd; i on afloren en tota la seva obvietat les referèn­cies al cine de Brian De Palma i 'La llavor del diable' (1968) i, sobretot, a 'Inseparables' (1988), el 'thriller' surrealista de David Cronenberg sobre dos ginecòlegs bessons que competeixen amatòriament entre ells.

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

La nova pel·lícula, això sí, recorre menys al terror corporal que aquella obra mestra, fet que compensa incloent-hi més escenes de sexe, entre les quals destaca per la seva creativitat una en què Chloe es desdobla per la meitat per satisfer els dos germans en un gloriós ménage à quatre.

Es podria acusar Ozon de misogin -al cap i a la fi, sembla suggerir que tot el que Chloe necessita per curar-se dels seus mals és una bona rebolcada-si no fos perquè la pel·lícula en cap moment pretén ser presa remotament de debò. Prefereix delectar-nos amb les seves generoses dosis d'humor negre i els seus impossibles girs narratius, i aquesta actitud orgullosament 'trash' que promet convertir-la en obra de culte.