¡Merda de música!

La col·lecció de llibres 33 1/3 va néixer per explorar en profunditat algun disc considerat llegendari; en general, d'artistes lligats al pop i rock clàssics i a la música independent. Per entendre'ns, entre els seus deu primers volums hi trobem odes al Forever young de Love, el Harvest de Neil Young, The piper at the gates at dawn de Pink Floyd… Aquesta mena de discos, vaja.

Però el volum 52, publicat el 2007, es va dedicar a un títol inesperat: Let's talk about love de Céline Dion. Tan inesperat que, segons sembla, algunes llibreries indies que solien tenir llibres d'aquesta col·lecció van ser reticents en principi a tenir-lo en estoc.

Però aquest volum va acabar resultant una obra emblemàtica i dimecres que ve es publica, per fi, a Espanya; busqueu-lo com a Música de mierda. Un ensayo romántico sobre el buen gusto, el clasismo y los prejuicios en el pop (Blackie Books).

Al llibre, el crític musical canadenc Carl Wilson utilitza l'esmentat disc del 1997 de la seva paisana Céline Dion com a punt de partida per a una investigació sobre els misteris que envolten el gust; per què el que uns pensen que és emocionant resulta tediós a altres, entre els quals es trobava ell mateix.

Monotonia anodina

Carl Wilson escriu al llibre: «Des de sempre la seva música m'havia semblat d'una monotonia anodina elevada fins a l'ampul·lositat odiosa (rhythm and blues al qual li havien extirpat quirúrgicament la sexualitat i la picardia, chanson francesa desproveïda d'ànima i enginy), i el seu repertori, un tebi caldo amb el segell d'aprovació d'Oprah Winfrey, ideal per a l'ànima consumista».

No farem gaires spoilers, però al final d'aquest viatge als confins del gust, l'actitud de Wilson envers el seu antic objecte de burla fa un cert gir. La principal crítica negativa se l'emporta el mateix crític, que intenta descobrir si en la seva aversió a la cantant de My heart will go on hi ha alguna mena de prejudici social: «M'havia començat a preguntar, com a crític, quina era la base dels meus gustos i preferències», explica Wilson a Més Periódico. «Tenia por que pogués indicar algun prejudici social sense diagnosticar». Una de les preguntes essencials es podria resumir en: ¿escoltem la música que escoltem només perquè ens agrada, o també per com ens diferencia i ens dóna estatus social?

Fins a l'arrel

Lliçó de moltes coses, entre elles claredat expositiva, l'assaig de Wilson suposa una reveladora immersió en l'historial, la carrera i les influències de Céline Dion, així com en la sensibilitat de les seves cançons; o «hipersensibleria», com diu Wilson. «Va ser molt divertit -explica sobre la investigació- bussejar en la música sentimental de les dècades passades, intentant buscar equivalents de Céline Dion als anys 50, els 30, a finals del segle XIX… Vaig aprendre molt sobre l'ADN de la música pop en el procés. Em vaig adonar que la música pop, diguem-ne, rebel i la, diguem-ne, amable sempre han conviscut. El sentimentalisme no és el producte d'una espècie de conspiració per amansir les masses, sinó l'equivalent cultural de la llet materna».

Educada negativa

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Música de mierda és una meravella de llibre. És un llibre amb què s'aprèn. Amb el qual un es fa tota mena de preguntes. Entre elles, una de trivial però important: ¿l'haurà llegit també Ella? «Vaig fer un intent per a la nova edició en anglès [del 2014] de buscar-la i fer-li una entrevista; per primera vegada, perquè no semblava necessari per al projecte original. Em va arribar una breu i educada negativa. Em temo que el seu equip de relacions públiques la blinda de tot el que signifiqui controvèrsia o tensió; comprensiblement, perquè ha rebut molts insults al llarg de la seva carrera. No sé si ha llegit el llibre o no».

Molt recentment, Wilson donava el condol a Dion (a través de Twitter) per la mort del seu marit i antic mànager, René Angélil, que la va descobrir quan ella tenia 12 anys i s'hi va casar 14 anys després. «La seva última música no m'ha atret com esperava, però sí que segueixo la seva vida; sento molta empatia cap a ella», assegura. El contacte -o l'experiment crític- fa l'estimació.