La democràcia dels gestos

Dimecres, 13 de gener del 2016. L'elecció del socialista Patxi López com a president del Congrés, després d'un pacte entre el PSOE i Ciutadans, era el primer efecte polític de les eleccions del 20 de desembre. No obstant, el flamant president de la Cambra no va ser el protagonista de les portades de l'endemà. Carolina Bescansa, amb el seu bebè, i les rastes del diputat Alberto Rodríguez van acaparar l'interès dels mitjans. 11 de novembre del 2013. El diputat David Fernàndez branda la seva sandàlia durant la interpel·lació a Rodrigo Rato al Parlament de Catalunya. Va ser la imatge del dia. 16 de setembre del 2015. El diputat Sabino Cuadra arrenca unes pàgines de la Constitució mentre defensava a la tribuna el dret d'autodeterminació dels catalans. El diputat d'Amaiur va tenir el seu minut de glòria a tots els telediaris.

Són només tres exemples de polítics que recorren als gestos per impactar en el públic. La pecu­liar situació política a Espanya i a Catalunya ha produït aquests mesos una efervescència en el vessant simbòlic de la política. ¿Vivim en una democràcia de gestos? Pablo Simón, doctor en Ciències Polítiques, cita el teòric francès Bernard Manin per assenyalar que estem en la «democràcia de les audièn­cies», que neix als anys 70 o 80 del segle XX. «Les audiències dels mitjans audiovisuals obtenen una gran importància i d'aquí se'n deriva una política mediàtica o efectista. Es tracta d'una tendència inevitable», afirma Simón. Per tant, ens trobem davant un fenomen que no és nou. «Ara hi ha una emergència de nous actors polítics que coincideix amb una oferta mediàtica més fragmentada i alguns continguts de la qual són més viralitzables», diu el politòleg.

El sociòleg Luis Arroyo, president d'Assessors de Comunicació Pública i autor del llibre titulat El poder político en escena, coincideix en el fet que el poder sempre ha buscat una representació. «Els nous partits tenen una dimensió de colla, dit sigui amb respecte, de grup, de pertinença, i tenen un enemic nítid. Per això recorren molt a la representació simbòlica».

Impacte emocional

En un article publicat a infoLibre (Querida Carolina), Arroyo es mostrava molt crític amb el gest de Carolina Bescansa d'anar al Congrés amb el seu nadó. «És cert, com diu Luz Sánchez Mellado, que la història es fa amb fotografies. Però de vegades, les fotos no diuen res encara que siguin històriques, o diuen xorrades», va escriure. Diferent és l'opinió de Toni Aira, doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull i president de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques: «Vivim en una societat hipermediàtica on primen els conceptes de personificació, identificació i impacte emocional. Hi ha gestos que apel·len a la raó a través de les emocions. Per això Bescansa ha aconseguit la foto i ha funcionat de forma viral».

Lluís Orriols, doctor en Ciència Política i professor a la Universitat Carles III de Madrid, assenyala que «quan ens posem puristes amb l'ús dels símbols, oblidem que aquest llenguatge serveix per connectar més bé amb els ciutadans, amb aquells que diem que han de participar més en el debat públic. Els gestos impactants fan que els missatges siguin més atractius i es recordin més». En uns temps de «política de ¡flist-flast!», Orriols distingeix entre símbols que tenen un component incívic i altres que no. «Els primers tenen efectes perversos. Solen mostrar falta de respecte per l'adversari i augmenten la desafecció cap a la política».

Com recorda Toni Aira, als Estats Units es diu que «el candidat és el missatge», és a dir, que la imatge de l'individu representa millor uns valors que una ideologia abstracta. En això hi coincideix Patrycia Centeno, periodista que manté el blog Política y Moda. La imagen del poder. «S'acostuma a parlar de forma pejorativa de la imatge i dels gestos, se'ls tracta com una cosa banal. Però la imatge és més sincera que la ideologia. Amb la paraula es pot mentir, com hem vist de sobres, però amb la imatge és més difícil. Has de ser un gran actor».

Fora corbates

Per Centeno, «la comunicació no verbal és molt important. Una bona imatge té molta importància. L'estètica, l'aparença i l'actitud han de ser coherents amb el que es defensa verbalment». Aquesta periodista dóna tanta importància a la comunicació no verbal que confessa que aconsella als seus alumnes veure els discursos en mode mute.

Els temps nous en la política espanyola i catalana s'aprecien molt bé en el vestuari. Menys corbates als hemicicles, consellers que prenen possessió sense aquesta peça de roba, despatxos oficials amb el Rei en mànigues de camisa, samarretes de colors amb missatges que reforcen la ideologia de qui les porta, pentinats poc convencionals... La sessió de constitució del Congrés dels Diputats es va convertir la setmana passada en tot un aparador dels nous aires de la política. «La samarreta és com un nou uniforme», sentencia Centeno.

Notícies relacionades

Les formes són fons

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Els diferents experts consultats assenyalen els límits d'una estètica excessivament atrevida: «T'identifica amb els teus, però t'allunya dels altres. Els polítics han de fer un càlcul cost-benefici quan tenen una estètica molt marcada», afirma Pablo Simón. I Luis Arroyo va més lluny: «No veurem una persona amb l'aspecte de Pablo Iglesias de president del Govern».

Però aquests dies se subratlla que la imatge menys ortodoxa dels parlaments representa millor el ciutadà mitjà. I recordem que un dels lemes del 15-M va ser No ens representen. Però, com opina Simón, «es tracta d'una representació descriptiva: qui és al Parlament s'assembla a mi. I això s'accentua quan es tracta de polítics que vénen de l'activisme social». I encara que és evident que no és el mateix anar al Parlament vestit d'obrer que defensar polítiques obreres, Centeno celebra aquests canvis en l'estètica dels nostres representants: «Va arribar un moment, després de la crisi, en què feia falta que la gent es mullés també a nivell d'imatge». En qualsevol cas, com diu Aira, el debat de la imatge interpel·la la societat: «Perquè som nosaltres els que comprem imatges efímeres».