Les formes són fons

Les noves ofertes polítiques estan explorant i assajant -a fons- innovadores formes de comunicació política que no depenguin en exclusiva de la paraula. Així, el vestuari, l'escenificació i la comunicació no verbal o a través de l'objecte ocupen un renovat protagonisme en l'acció política. Les arts escèniques i artístiques són un poderós nutrient estimulador i inspirador per fer nova política a través de la forma.

Els nostres parlaments cada vegada són més un espai global, on una concepció d'espai escènic total ofereix oportunitats per competir, distingir-se i marcar posicions amb gran eficàcia, gràcies a la poderosa viralitat i interès d'imatges i situacions que trenquin la previsibilitat, el tedi i la rutina del que està establert. L'attrezzo és també el missatge.

L'hemicicle es converteix en un amfiteatre que rivalitza amb la taula i el faristol, un escenari multipantalles que ofereix plans i imatges inèdits. És una reconfiguració de l'espai polític predeterminat. Les forces emergents competeixen amb les litúrgies dominants i majoritàries amb una creativa -i de vegades arriscada o discutible- agit prop contemporània, a costa d'atansar-se a la trivilalitat, al que és accessori o banal… però, en la majoria d'ocasions, amb un fort contingut polític. El gest és, de vegades, la millor paraula. I l'acció, el millor argument.

En aquest sentit, la comunicació política ha canviat cap a l'espectacularització de la política. La lluita per l'audiència comença en la batalla per captar l'atenció. El cos parla. I la nostra roba, més. Les coses efímeres i les mòbils se sumen a les provisionals, com elements d'un nou llenguatge creatiu i social. L'àmbit personal esdevé col·lectiu.

Trencar la uniformitat del vestuari, fins i tot de manera provocadora, permet una connexió d'identificació elector-representant i la introducció, en seu parlamentària, d'estètiques i símbols ciutadans i socials que reconnecten les institucions amb el pols social. És una forma d'humanització de la política, a través d'un combat cultural. El color contra el gris.

Notícies relacionades

La democràcia dels gestos

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Aquesta gesticulació política és hereva de l'activisme de molts dels nostres nous representants que dissenyen moltes de les seves accions pensant en els seus activistes (que després les fan seves a les xarxes socials) i en els seus votants. De les xarxes, a les places i carrers; i d'aquests espais, als faristols i als despatxos. Aquest itinerari d'activisme polític és absolutament inseparable de la dimensió tecnopolítica i ARTivista de molts d'aquests nous lideratges.

Aquesta comunicació política és com un mirall. Els nous lideratges volen que la seva presència sigui una finestra transparent i, alhora, un mirall en què es puguin veure reflectits votants i activistes, amb algú que vesteix, actua, parla i pensa com ells.