El ressorgir de les províncies maleïdes

«El territori espanyol a la península i illes adjacents queda des d’ara dividit en 49 províncies que prendran el nom de les seves capitals respectives, excepte les de Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia, que conserven les seves actuals denominacions.» El mapa provincial espanyol va néixer per reial decret el 30 de novembre de 1833 i està pràcticament intacte des que Javier de Burgos, secretari d’Estat de Foment, el va dibuixar fa 187 anys. Basades en l’antiga divisió d’Espanya en regnes i inspirades en els departaments francesos, les províncies van ser traçades per facilitar al Govern central la gestió dels seus ordres sobre les regions.

Potser aquest objectiu originari i el fet que Franco les utilitzés com a estructura administrativa principal explica que s’hagin convertit en uns ens polítics incòmodes que desperten recel, desafecció i, en algun cas, hostilitat. Sentiments amb què ha topat el Govern de Pedro Sánchez per voler utilitzar les províncies com a unitat de mesura del procés de desescalada del coronavirus. La Constitució de 1978 va consagrar la divisió provincial i aquests territoris es fan servir com a circumscripcions electorals, però el poder creixent de les comunitats autònomes ha anat relegant a les províncies i buidant de competències les diputacions.

«No hi ha cap missatge polític ocult en aquesta proposta», ha defensat el ministre de Sanitat, Salvador Illa, provant de calmar unes autonomies que han vist intervingudes les seves competències en sanitat. Però les crítiques a l’Executiu de PSOE i Unides Podem s’han sentit no només des de Catalunya i Euskadi, sinó també des d’autonomies socialistes, com Aragó i el País Valencià, o del PP, com Galícia i Castella i Lleó. Hi ha matisos entre cada una d’elles i el pols partidista és indissoluble d’aquests posicionaments, però un argument es repeteix de forma transversal: els límits provincials no sempre es corresponen amb la realitat social.

Límits difusos

«¿Què tenen en comú en termes epidemiològics Berga i Igualada? ¿Per quin criteri científic un ciutadà de Bellver de Cerdanya [a la província de Lleida] pot anar a Lleida ciutat, però no a Puigcerdà, a molts menys quilòmetres, però que es troba a la província de Girona?», es preguntava la portaveu del Govern, Meritxell Budó. Hi ha molts pobles a tot Espanya que són més a prop d’una altra capital que de la seva. O petits municipis sense gairebé casos de coronavirus situats en límits provincials o, fins i tot, enclavats en una altra província.

Tots reclamen ara poder continuar fent la seva vida quotidiana entre una província i una altra. A Espanya hi ha una vintena d’enclavaments, territoris que depenen jurídicament d’una província però que estan envoltats d’una altra, que de vegades pertany fins i tot a una comunitat autònoma diferent. Els casos més paradigmàtics són el Condado de Treviño (enclavament de Burgos a Àlaba, a només 20 quilòmetres de Vitòria i a més de 100 de Burgos), el Rincón de Ademuz (comarca valenciana envoltada per Conca i Terol) i Llívia (població gironina en territori francès).

Regions sanitàries

Però hi ha exemples molt més cridaners. Padrón i Pontecesures són dues localitats gallegues amb una gran vida conjunta que estan separats per un pont romà sobre el riu Ulla. El primer és a la Corunya i el segon, a Pontevedra. Uns quants veïns del municipi d’El Cuervo resideixen al límit entre Sevilla i Cadis, fins al punt que les seves cases estan ‘partides’ per aquesta frontera. I poblacions tan enganxades que la seva línia divisòria és pràcticament inexistent, com Pilar de la Horadada (Alacant) i San Pedro del Pinatar (Múrcia). És a dir, a dues províncies i en dues comunitats diferents.

Precisament per la diversitat d’idiosincràsies territorials, diverses autonomies classifiquen les seves dades de malalts i morts per Covid-19 en el que anomenen «regions sanitàries», les delimitacions de les quals tampoc coincideixen sempre amb les provincials. És el cas de Catalunya, Galícia i el País Valencià, que recorden que molts hospitals atenen pacients procedents de províncies diferents.

Antipatia nacionalista

En el cas català, a la complexa realitat social s’hi ha d’afegir una històrica antipatia del nacionalisme i el sobiranisme cap a les províncies, per ser una forma d’organització territorial pròpia de l’Estat. De fet, després del franquisme van ser rebatejades de forma comuna com a demarcacions i els diferents governs autonòmics han intentat diverses vegades substituir-les o diluir-les. Jordi Pujol es va inventar els consells comarcals per intentar neutralitzar el poder d’ajuntaments i diputacions, la majoria en mans socialistes a finals dels anys 80 del segle passat.

Notícies relacionades

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

El 'botí' de la Diputació de Barcelona

El tripartit d’esquerres va aprovar fa 10 anys una llei per fer realitat les famoses set vegueries (institució medieval sorgida quan Catalunya estava repartida en dominis senyorials): Barcelona, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida, Alt Pirineu i Aran, Catalunya Central i Girona. CiU va deixar la norma al dic sec quan va començar amb les tisorades, tot i que la Generalitat continua basant la seva estructura interna en aquests set territoris.

A la mala fama de les províncies hi han contribuït les diputacions. Allunyades dels focus mediàtics i enfosquides pel tòtem que formen el Govern, les autonomies i els ajuntaments, aquestes institucions sobreviuen alimentades per la tradició, el desconeixement i una controvertida capacitat per crear càrrecs públics i contractar personal. El seu paper és clau en l’anomenada ‘Espanya buidada’ per ajudar els municipis més petits, però resulta més qüestionable a les grans províncies. La joia de la corona és la Diputació de Barcelona, amb un pressupost de 955 milions d’euros. 84 càrrecs de confiança assessoren els seus 51 diputats i té més de 4.000 treballadors.