Campanya d'alt risc per a la convivència

No és la que arrenca una campanya qualsevol. Té personalitat pròpia i riscos pertot arreu. Neix de la incapacitat dels partits de pactar i de dotar una Espanya moderna, poc procliu ja a majories absolutes, d’un Govern estable. Però aterra perillosament agermanada a la sentència de l’1-O, un sever veredicte als líders del procés, la digestió del qual ha escalfat els partits d’un costat i l’altre; ha cremat ponts crucials, i ha incendiat, literalment, alguns carrers de Catalunya, acostumats, anys anteriors, a acollir protestes sense violència.

I aquesta campanya, amb semblant ADN, arriba per quedar-se aquí set dies (afortunadament reduïda per llei) i amenaça de deixar ferides profundes. Catalunya és epicentre de mítings, entrevistes, encreuament de dards entre polítics i motiu de molt desvetllament i poca alegria per a un bon grapat de capitostos de diferents administracions. Si a això s’hi suma que l’assumpte queda en mans de candidats amb por de no complir les seves expectatives, a la fragmentació del vot, a tenir pitjor resultat que el 28-A o a haver-se equivocat en les seves enrevessades estratègies, la cosa pinta malament. 

Grapejar un problema d’Estat com és la crisi en i amb Catalunya portant posat l’uniforme electoral no incita a l’esperança. Quan es fa pensant alhora en les possibles fórmules d’acord o desacord per al dia després dels comicis, encara pitjor. Però és el que toca, sembla. Al davant hi ha una societat amb cert cansament, embriagada d’electoralisme i temptada d’abstencions castigadores: el vot per correu és un 30% inferior a les últimes generals i les campanyes a les xarxes per protestar pel bloqueig donen què pensar. 

Batalla digital

En aquest context, la responsabilitat i el suposat sentit d’Estat haurien de ser suficients per exigir bisturí fi en campanya als que, des de les candidatures de Madrid, aspiren a liderar el Govern o a influir-hi. Catalunya és molt més que un atractiu tema d’argumentari que pot engreixar els números. D’altra banda, la hipotètica defensa de la democràcia per tots els mitjans que diuen seva els partits independentistes i l’experiència viscuda hauria de ser, al seu torn, garantia de mantenir les estratègies en els límits del que és raonable, el legal i realista, per no generar frustracions i respostes de conseqüències impredictibles. Però no hi ha motius per a l’optimisme en l’arrencada cap al 10-N. Alguna cosa s’està coent a les calderes institucionals i fa olor de preocupació. 

En el Consell de Ministres d’ahir es va aprovar una bateria de mesures d’alt voltatge per frenar temptacions proindependentistes d’última hora. Això és el que diuen. Pedro Sánchez, president en funcions i candidat del PSOE, va portar «en mà» a la taula de la Moncloa que es reuneix amb el seu gabinet un decret per fulminar l’anomenada ‘república digital’ catalana, l’últim somni 4.0 de Carles Puigdemont i els seus. Va arribar acompanyat d’una nova petició del Constitucional perquè valori si la Mesa del Parlament ha tornat a desobeir i un aval a l’Advocacia de l’Estat perquè presti assistència jurídica a Policia i Guàrdia Civil.

Presa de posicions

Notícies relacionades

Catalunya vol incorporar 200.000 migrants al mercat laboral amb el nou reglament d’estrangeria

Mas es querella contra Fernández Díaz i Cospedal i els acusa d’organització criminal i malversació

El moment triat per Sánchez i els seus per impulsar les mesures va escamnar. ¿Ús electoral o rèplica a un moviment clandestí del Govern?. Segons fonts governamentals, el segon. Es temien atacs cibernètics en la jornada electoral. A més, s’incideix que s’han detectat moviments «de la Generalitat» en servidors d’internet aliens a la Unió Europea, fora de control. Els socialistes mouen fitxa i reclamen lleialtat a un PP que ha abaixat el to i a un Albert Rivera en hores baixes, que fia la seva remuntada a si mateix i al seu discurs de mà dura. Mentrestant Pablo Iglesias coincideix amb Íñigo Errejón a buscar terreny electoral aliè a Catalunya. Vox, en l’extrem de l’extrem.