DES DE MADRID

Catalunya, capital: Girona

Dels 41 regidors de l'Ajuntament de Barcelona, només 15 militen, sense reserves, en l'independentisme

L'alcaldia de Barcelona transcendeix a la ciutat i a Catalunya, però no és una «operació d'Estat» en clau conspiradora

zentauroepp48631736 barcelona ada colau190614183043

zentauroepp48631736 barcelona ada colau190614183043 / Ferran Nadeu

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

El president de la Generalitat, Quim Torra, s’ho temia. El 21 de maig passat, en un míting va proclamar que durant el mandatd’Ada Colau  “Barcelona ha abdicat de ser la capital de Catalunya”, una funció que hauria assumit Girona pel seu alineament institucional a les tesis independentistes, i, especialment, per l’activisme de l’alcaldessa, Marta Madrenas. Aquest plantejament és per complet trastornat, però, sobretot, greument antidemocràtic. La ciutadania barcelonina no és majoritàriament sobiranista; podria afirmar-se, molt al contrari, que s’expressa en termes electorals com la ciutat –i la seva àrea metropolitana– menys adherida a les tesis separatistes.

En les municipals del 26 de maig passat, la candidaturad’ERC  a Barcelona, encapçalada per Ernest Maragall, va obtenir 10 regidors amb més de 160.000 sufragis, amb prou feines cinc mil més dels que va aconseguir la llista de BComú, amb Colau al capdavant, que va empatar en edils. La tercera força política va ser el PSC, amb vuit regidors i més de 138.000 vots, que va superar àmpliament la llista de Manuel Valls (avalada per Ciutadans), que va vorejar els 100.000 electors i 6 representants al consistori. I per darrere, JxCat amb cinc seients i gairebé 79.000 vots i, per fi, el PP, amb dos escons i poc més de 37.000 paperetes.

La fotografia de la ciutat comtal respon clarament a una majoria no independentista (de 41 regidors, només 15 ho són sense reserves) i té tot el sentit polític i democràtic que s’uneixin els vots dels comuns i dels socialistes, amb la contribució altruista d’almenys tres regidors de la llista de Valls, perquè Colau repeteixi a l’alcaldia de la capital –sí, la capital– de Catalunya, sostraient-la del comandament del’independentisme  que representa ERC. El 71% dels inscrits que han votat s’han decantat favorablement per la proposta de Colau: amb el PSC i amb els vots, sense condicions, de la plataforma municipal de l’exprimer ministre francès.

Les bases de BComú avalen majoritàriament que Colau sigui de nou alcaldessa amb el PSC i els vots de Valls

Barcelona i la seva àrea metropolitana s’han resistit d’antic als plantejaments més identitaris, com és propi d’una ciutat oberta. L’urbs, amb més de 1.600.000 habitants i un pressupost de més de 2.700 milions d’euros, és amb claredat la segona entitat pública més poderosa de Catalunya, un aparador internacional formidable, i acapara un simbolisme imbatible de la idiosincràsia catalana. Tradicionalment, el socialisme del PSC s’ha fet fort als municipis de la seva àrea metropolitana. D’aquí que, primer el nacionalisme pujolista i després el sobiranista, hagin desenvolupat sobre Barcelona i el seu entorn una forta desconfiança política procurant desactivar l’articulació políticoinstitucional de la gran conurbació de Catalunya.

Una altra relliscada de Torra

El secessionisme necessitava per als seus propòsits instrumentals el control de l’alcaldia de Barcelona. Ha fracassat en l’intent, tant per la seva competició interna (ERC i JxCat) com per la conformació ideològica dels votants barcelonins. I provar de desqualificar la condició històrica de la capital de la ciutat comtal és una altra greu relliscada del president de la Generalitat.  En aquest mateix espai, fa un parell de setmanes, es va avançar l’opinió que el “procés sobiranista entrava en combustió”, és a dir, que s’estava consumint. La pèrdua de Barcelona per a l’independentisme és un tram més d’aquest camí sense retorn del procés que els seus propis protagonistes han clausurat en el judici oral davant delTribunal Suprem: la DUI del 27 d’octubre del 2017 hauria sigut, segons les seves pròpies paraules, un fet simbòlic, sense efectes jurídics, i hauria decaigut per absència de voluntat d’executar una segregació unilateral de Catalunyad’Espanya. Alhora, el Tribunald’Estrasburg  ja ha procurat tres revessos a les pretensions de recurrents secessionistes sobre suposades infraccions dels drets fonamentals i el procés penal celebrat al palau de les Salesas de Madrid ha acabat sense significativa dimensió mediàtica i política en l’àmbit internacional.

Notícies relacionades

L’elecció de Colau per continuar a l’alcaldia de Barcelona transcendeix a Catalunya –també va quedar apuntat en aquest espai que l’entesa entre Bcomú, PSC i la col·laboració externa de Valls cotitzava molt alt en els cercles de poder de Madrid–, però no és una “operació d’Estat”. Utilitzar aquesta expressió com a interpretació d’una mena de conspiració contra el secessionisme insisteix en l’error de considerar que la definició del que és català és homogènia, hermètica i només explicable des de la militància en un independentisme que continua sense reconèixer la seva minoria social i, especialment, la seva implantació desigual a Catalunya. És cert que el país interior i més rural respon a unes claus emocionals i ideològiques diferents del país costaner i urbà. Són les dues catalunyes que s’han d’entendre, acordar-se i proposar-se una solució que l’Estat, Espanya, acolliria per articular una solució de “bona política”, segons va dir en el torn d’última paraula en el judici oral del procés Oriol Junqueras, que ell, i altres, no van practicar.

Assumir la pluralitat

En definitiva, la capital de Catalunya no és Girona, sinó Barcelona, i no deixaria de ser-ho en cap cas perquè la manifestació de voluntat democràtica dels ciutadans de la ciutat no sigui majoritàriament sobiranista. Assumir la pluralitat de Catalunya –una cosa que als nacionalistes de tota mena els provoca un enorme malestar– és el primer pas per a una solució de la crisi de convivència entre catalans independentistes, els altres catalans que no ho són i d’entre tots ells i la resta dels espanyols. I deixem les teories conspiradores (aquesta denominada “operació d’Estat” sobre l’ajuntament barceloní) que trasbalsen la realitat i enllacen la nostra política amb els discursos del pitjor populisme.