Sandro Rosell i els seus amics especials de presó: dos funcionaris, dos exinterns i un capellà

- Sandro... ¿com estàs?

- Bé

-¿On ens portes?

- Te porto a un restaurant amb uns amics molt especials

 Sandro Rosell ho tenia tot: família, diners, negocis, el Barça, una vida plena que va perdre el 23 de maig del 2017 quan la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el va detenir a casa seva. Rosell va acabar a la presó de Soto del Real, Madrid, al costat del seu soci i amic Joan Besoli. Van embargar els comptes i la seva família va passar conflictes econòmics i emocionals. Al centre penitenciari va compartir cel·la amb Besoli i va conèixer de primera mà el que és viure en una presó. Dos anys sense mirar-se al mirall (a la presó no n’hi ha), dos anys sobrevivint amb altres interns amb qui ha forjat una amistat. Avui ens els presenta a Madrid: A Fernando i Antonio, dos funcionaris de presons, un en actiu –a qui guardarem la seva identitat–, i dos condemnats, Paco i Pepe, ja en llibertat després de complir condemnes d’una desena d’anys. I, per descomptat, ens presenta al capellà de la presó, Paulino, una capellà de l’ordre dels Trinitarios de Soto del Real.

Doncs som-hi...

- Aleshores, vas fer amics a la presó.

- La veritat és que sí. La teva família, els teus grups d’amics, les teves referències, les crees en funció de les teves vivències i dos anys a la presó esmorzant, menjant i sopant amb les mateixes persones... acabes tenint-los afecte. Les persones amb qui hem menjat avui són una part del grup que vam crear no només amb els interns de la presó, sinó també amb Paulino, que era el capellà de Soto del Real i encara ho és.

Entrem al restaurant Dantxari, un clàssic local de Madrid de cuina basca i espais petits i rústics amb rellotges antics i salons amb poca llum que emulen les tavernes basques. Ens han guardat un reservat. Ens asseiem a la taula i saludem els comensals de ‘La cita’ mentre esperem el dinar. Començarem amb unes bones carxofes.

Paco espera un bacallà al pil-pil de segon, el plat estrella del local. Mentre arriba el seu peix ens explica que va ser condemnat a 10 anys de presó per un cas de tràfic de drogues a la Cañada Real. A Paco el va salvar la presó, explica. La seva vida estava perduda i ell és un exemple que existeix la reinserció a les presons espanyoles. Cada comensal d’aquest àpat té una història per explicar.

“De tots els presos que han passat per Soto del Real em quedo amb dos: Mario Conde i Sandro Rosell (...) I han passat molts il·lustres, l’expresident de la Comunitat de Madrid, els d’Acuamed, els Jordis, Jordi Pujol Ferrusola, Bárcenas, Blesa, Gerardo Díaz Ferrán...”, enumera Paco, que ara treballa com a responsable de mobiliari de la llar d’una empresa i col·labora amb diferents ONG impartint xerrades sobre delinqüència i drogoaddicció.

A la presó de Soto del Real, hi dormen al voltant de 1400 interns repartits en 15 mòduls, més el d’Ingressos i Infermeria, i treballen prop de 600 funcionaris. Paco que va conèixer Sandro al mòdul 10, que és “el mòdul VIP, el Pedralbes de la presó i on van els il·lustres. Pepe i jo també per ser veterans”.

Abans, l’expresident del Futbol Club Barcelona va estar al mòdul 4, on sol anar la gent poc conflictiva conforme al seu perfil personal per evitar agressions: “Sandro és un home humil i senzill”, assevera.

- Sandro, vas conèixer interns i funcionaris. ¿Per què a aquests últims els anomenen ‘Don’?

Perquè a la presó de Soto del Real es diuen 'Don' Nom o 'Doña' Nom (també hi ha funcionàries) i és el tracte que tenim. Suposo que és un costum.

‘Don’ Antonio s’assenta a la taula del Dantxari al costat de ‘Don’ Fernando. El primer, educador, està d’esquena i no apareixerà a ‘La cita’ perquè segueix en actiu. El segon es va jubilar fa uns mesos dedicant tota la seva vida a la presó. Era el responsable de l’economat central, una cosa així com una botiga de queviures on els interns compren menjar i productes d’higiene. Fernando, en les seves estones lliures i de forma altruista, era també l’entrenador dels interns. Entrenava a la pista d’atletisme. Allà va conèixer Sandro.

- Vas començar a entrenar i a córrer cada dia gràcies a Fernando....

- Ell dedicava les seves hores lliures a entrenar-nos per anar a córrer i poder estar bé físicament. Organitzava les trobades per sortir al camp de futbol i córrer cada dia que es podia. Al final vaig aconseguir apuntar-me a aquest grup. Vaig aconseguir convèncer el Joan perquè vingués a córrer i tots dos vam anar a entrenar amb Don Fernando, que treia hores del seu descans setmanal per a nosaltres. Això és una prova més que hi ha molta gent molt bona a la societat. 

- També era el responsable de l’economat. ¿Què hi compraves?

- Jo em comprava Conguitos. Comprava Doritos, comprava musclos en escabetx i si hi havia, de tant en tant una miqueta de pernil envasat, que l’utilitzava per a l’entrepà. També em feia entrepans de tonyina. 

- La teva mare et portava també pernil...

- ¡Ella va haver de traficar amb menjar! Es posava el pernil a la faixa quan venia a veure’m...

- ¿Has tornat a menjar Conguitos? 

- Sí, sí, no he canviat. 

- A l’economat cada dia et prenies el tallat amb els funcionaris.

- Allà de vegades anàvem a fer la tertúlia i ens preníem un cafè. Era un lloc molt agradable dins del desagradable que és la presó, podies reunir-te amb els que al final han sigut els nostres amics i passar una estona. 

Don Fernando és del Reial Madrid i en aquests cafès parlaven de futbol. “Teníem converses més informals amb Sandro, no anàvem de funcionari-intern: ell m’explicava anècdotes, perquè sap que jo soc molt futboler, tot i que jo sigui del Madrid, i em deia que com podia ser del Reial Madrid, una persona tan bona com jo. No se m’oblidarà mai, em va arribar a dir això”, explica Fernando entre rialles.

No és l’únic madridista a la taula. Pepe també porta el blanc al seu cor. Ja està en llibertat. Pepe ha passat els seus últims 10 anys a la presó sense acceptar beneficis penitenciaris perquè sempre ha defensat la seva innocència. “Els [funcionaris] que realment es bolquen en l’ésser humà es poden comptar amb els dits de la mà: Antonio, Fernando, Jesús, Lourdes i dos més. En una comunitat de, no sé quants sereu allà, 500, 600”, diu amargament.

No ens explica per què el van condemnar. Ara, ha refet la seva vida i forma part del grup d’amics de Sandro Rosell. “Hi ha gent que marca la diferència perquè no miren ni què tens ni d’on vens, només pensen a ajudar i tenen un cor que no els cap al pit. I són aquí, en aquesta taula”, afirma Pepe.

 - Teniu el vostre grup de WhatsApp.

- Hem fet un grup d’amics, en el menjar hem sigut sis, però haguéssim pogut ser-ne 15. Els considero una família més, com un grup més de persones que estimo molt.

El cambrer acaba de servir el filet Paulino, que és del Barça. El capellà fa 31 anys que és a Soto del Real. Ha conegut gihadistes, atracadors, assassins, violadors, corruptes. Ens explica com va conèixer l’Ángel, un presumpte gihadista detingut a Cubelles, Barcelona, creu que ara ja no ho és. De Sandro, destaca el seu somriure, “una cosa important en una presó quan es veu tot fosc” i també la seva humilitat, “mai ha dit ni ha demostrat que és algú important, que ha sigut el que ha sigut”. Paulino deixa clar que mai va tenir tracte de favor: “He tractat sempre tothom igual, l’única trampa que vaig fer amb ell és quan em vaig reunir al despatx per ensenyar-li un vídeo de la seva família”, relata Paulino.

 - ¿Et vas emocionar amb el vídeo? ¿Què et deia la teva família?

- Va ser bestial, em va ensenyar els vídeos dels meus pares, germans i la meva dona enviant-me petons, va ser d’amagat perquè en teoria no es podia fer.

- ¿Ets religiós?

- Soc catòlic no practicant, però durant tota la meva estada a la presó vaig anar practicant tots els diumenges que vaig ser allà.

- ¿Com era un dia a la presó?

- Molt monòton. Aixecar-te a les 7.30 h, anar a esmorzar, esperar que et deixessin sortir al poliesportiu, anar al poliesportiu, fer esport, tornar, esperar per menjar. Mentrestant, si et donaven cartes, anar a recollir-les, llegir-les després de dinar, la migdiada. En el meu cas jo em dedicava a respondre les cartes, a llegir algun llibre. Després caminava cada dia deu quilòmetres dins del mòdul, sopava, anava a l’habitació, a la cel·la. En el meu cas tenia la televisió, mirava les notícies abans d’anar a dormir i ja està. I això durant 600 i escaig dies. Cada dia el mateix.

- Eres assidu a la biblioteca, allà vas escriure un llibre. Paco em demana que et pregunti què senties en aquells moment de refugi.

- Escrivia cada dia i em marcava fer com a mínim 10 línies cada dia.Tinc guardades les 10 llibretes.

 - I vas respondre centenars de cartes de gent anònima...

 - Hi havia de tot, família, amics, anònims i vaig rebre unes 3.000 o 4.000 cartes. Les tinc guardades i les vaig respondre totes.

-¿N’hi ha alguna que t’emocionés?

-Especialment la d’una amiga que em va anar escrivint, tenia un càncer, fins que va morir. Recordo la seva última carta. Ella estava tan malament... em va escriure que la lletra se li acabava, la va acabar la seva filla. A partir d’aquí, ens va deixar. Va ser molt dur.

El menjar està arribant a la seva fi. Rosell s’ha menjat uns pedrers, han pres una ampolla de vi per a 6, poca cosa. Pren cafè i xerren sobre la vida a la presó. La dura vida d’aquestes persones que ara gaudeixen de llibertat. Alguns prenen pinya i dolços i d’altres es preparen per anar a treballar amb un “Viva el Madrid”.

- Sandro, m’han dit que vas passar molt fred a la presó.

- Hi havia dies a Soto del Real que feia un fred espectacular. A les nits el fred no ens deixava dormir. Per suportar-ho, ens aixecàvem i malgrat que les cel·les són de 6x2, en aquests sis metres caminàvem amunt i avall. Fèiem flexions durant hores per no morir-nos de fred. Era terrible. Mai mai en la meva vida he passat tant fred com a Soto del Real.

- A la presó has viscut també moments tensos amb alguns interns. ¿Què va passar amb el xilè i la caixa forta?

- Hi ha baralles de sang a la presó. Recordo un xilè que havia robat caixes fortes a Suïssa. Amb una ordre internacional el van detenir a Espanya. Aquest xilè portava tatuat al braç una caixa forta i bitllets i diners. Quan ho vaig veure, li vaig dir: «home, és que tu ho expliques tot amb els teus tatuatges, no?». Ho recordo perquè un dia va tenir una baralla, va trencar un pal, i es va barallar amb un altre intern, va acabar la cosa amb sang. Encara va tenir una altra baralla amb un altre i van acabar tots dos molt malament.  

- Vaig estar 645 dies a la presó i amb 13 peticions de permisos denegades.

- Van anar contra mi i ara continuo lluitant contra la corrupció de l’Estat. Una petita part de l’Estat és corrupta i jo estic intentant demostrar-ho

- Quan et detenen, expliques que ningú et creu, fins i tot ni la teva dona

Sí, però això és normal. Quan venen a detenir-te 35 policies amb gossos, el xou és estratosfèric. I ja he après que com més gran és el xou, més innocent és la persona, no?

- I una vegada fora, el moment mirall (a les presons no hi ha miralls). Dos anys sense mirar-te...

- Em veig per primera vegada al mirall a l’hotel on vaig dormir després de dos anys, va ser el primer dia que vaig sortir i no reconec el meu cos, per com de prim estava i pel color de la pell.

- Estàs fora, absolt, i hi ha hagut una nova imputació pel cas Negreira...

- D’això fa tres anys. L’únic que ha passat és que han canviat el jutge que ho portava.

 - Es va jubilar Aguirre, el jutge del jutjat d’instrucció número 1 que portava el cas.

 - Es va jubilar i va entrar una nova jutge que ha allargat sis mesos més. Vinga allargar i l’únic que ha fet és dir que al juny o així tindrem la declaració. Bé, anirem a declarar i ja està. He tingut fins a 6 causes contra mi i totes s’han arxivat. Jo crec que he aconseguit crear un escut perquè òbviament si és el mateix Estat el que t’ataca, sempre arriba un moment en què dius 'a veure, ja prou, ¿no?’ Però cal lluitar perquè no hi ha altra opció.

- Però no tot són males notícies, l’Audiència Nacional t’indemnitzarà amb 232.500 euros pels 645 dies que has passat a la presó. ¿Com has rebut la notícia?

- Estic content perquè l’Estat ha reconegut que va ser injust amb mi però la part material ni de conya cobreix totes les despeses que he patit.

I ara que estàs fora Sandro, ¿què és el que t’agrada fer?

- Estar a casa meva de l’Empordà. I m’encanta cuidar del meu hort i de les meves abelles. Perquè jo faig mel a casa meva i m’encanta fer d’agricultor.

- Ja em portaràs un dia una miqueta de mel...

- Quan vulguis.

- Bé, i ara una foto tots junts, ¿no?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notícies relacionades

¿Quantes hores has de dormir si vius a Catalunya? La Universitat de Columbia ho revela

El jutge va ordenar eliminar el perfil d’Instagram de la víctima dels pederastes del Raval que gestionava el capitost com a ‘esquer’