Torra, Rajoy i la decadència

L’expresident Carles Puigdemont l’ha encertat al designar Quim Torra com el seu substitut interíQuim Torra. Ha aconseguit que el candidat s’hagi pronunciat amb una fidelitat i docilitat als seus mandats veritablement inimaginables en qui aspira a presidir la Generalitat de Catalunya, o més exactament, a ocupar transitòriament el càrrec guardant absències al seu "legítim" titular. El discurs d’investidura de TorraTorra té una indiscutible importància malgrat la seva indigència d’idees i propostes perquè, de manera implícita, inicia el desmantellament de la institucionalitat autonòmica catalana amb la "construcció de la república" i sota el lideratge de l’expresident de la Generalitat. Torra continua sense moure’s gens del’activisme independentista, redunda en les arengues separatistes i projecta un procés fonamentat en el no-res més absolut: la secessió segueix sense majoria social; col·lisiona amb els fonaments de l’Estat espanyol; és econòmicament i socialment inviable i ignora el context internacional.

El candidat ha incorregut en l’habitual voluntarisme radicalitzat del separatisme dur que ell representa com ningú a través de les seves expressions ideològiques més detestables (les racistes i xenòfobes), prescindint, com va passar durant el procés sobiranista, del principi de realitat. Per això la seva intervenció ha sigut decadent: al no sumar res al que es coneixia i a la política que estava practicant el secessionisme de Puigdemont, resta, disminueix i empetiteix l’independentisme, i desmenteix del tot la catalanitat que és una forma d’obertura al que és universal des d’una identitat inclusiva i d’integració. Si les paraules de Torra intenten definir Catalunya, tot apunta que portaran el país al desastre econòmic (les empreses que han marxat no tornaran), a la fallida social (catalans contra catalans), al’aïllament internacional (les institucions de la UE no admeten l’unilateralisme) i al’hostilitat de la resta dels espanyols (insultats de manera furibunda pel candidat que no va formular cap disculpa).

El discurs de Torra –poc més es pot comentar sobre el seu contingut– situa el Govern Rajoy davant del seu fracàs després de la llarga aplicació del 155, un període dilatat d’intervenció de l’autogovern català en què l’Executiu ha renunciat com és habitual en ell a tota mena de política de reconstrucció. Que després de l’aplicació de la clàusula de coerció federal de la Constitució espanyola, el resultat sigui un manifest d’oberta insurgència com el que va llançarT orra, obliga a preguntar-se per quina és la idea de la gestió dels interessos nacionals que controlen Mariano Rajoy i els seus ministres. Per això, l’única sortida del president ha consistit a recordar que el 155 no només és un article de la Carta Magna, sinó també un precedent, i ha amenaçat de manera subtil de tornar a aplicar-lo, hipòtesi molt versemblant d’acord amb les intencions que Torra ha exposat aquest dissabte. Serà molt complicat que Rajoy expliqui als espanyols que, després de l’escomesa del vicari de Puigdemont, s’aixeca el 155 a Catalunya i que es va aplicar, precisament, per evitar tots els objectius que va desgranar l’aspirant interí a presidir la Generalitat de Catalunya.

Un cúmul de contradiccions

Notícies relacionades

Torra prova de seduir la CUP amb un discurs dur i reivindicatiu

La Moncloa veu "frontista" i "sectari" el discurs de Torra

Si la decadència catalana és la proposta vicària de Torra, l’espanyola és la que ofereix Rajoy, pres d’un cúmul inevitable de contradiccions: des delpacte pressupostari amb el PNB que ofèn l’equitat  (i que deixa Catalunya en una posició immerescudament creditora de recursos) i la transparència, fins a la corrupció flagrant en el seu partit, passant per la seva incapacitat i la dels seus equips per elaborar i fer arribar un relat que competeixi amb l’independentista. Aquesta setmana, Pedro Sánchez ha presentat una conferència a la London School of Economics sobre Catalunya. Ho va fer en un anglès eficaç i va estar valent i decidit, segons m’explica un catedràtic espanyol que va assistir a l’acte, però que en la comunicació que em dirigeix remarca que "l’independentisme ha guanyat la batalla de les elits i ha aconseguit instal·lar el seu discurs al món acadèmic i mediàtic". Fins i tot Paul Preston, un hispanista condecorat per l’Estat, es va permetre posar en un compromís el secretari general del PSOE. Històric fracàs de l’Estat.

A Torra se’l podrà desconcertar, justificadament, amb tots els retrets al seu fonamentalisme, als seus perillosos escrits de caràcter racista contra els espanyolsperillosos escrits de caràcter racista, a la seva postració (gairebé indigna) a Puigdemont i, en definitiva, a la forma en què encarna la decadència de la Catalunya en altre temps capdavantera i avantguardista. Però quedar-se en aquesta actitud acusatòria consoladora i confortable és críticament inadmissible. El que està passant a Catalunya, i per tant a Espanya sencera, és la caiguda progressiva d’un model polític, de partits i, de passada, del sistema. El propòsit del PP i de Rajoy de continuar estirant agònicament aquesta situació, en comptes de cridar com més aviat millor a les urnes per intentar una autèntica regeneració, també és egoista i decadent. Torra és l’expressió d’una greu distorsió democràtica de naturalesa populista i despòtica –perillosament excloent–, però també personalitza el pecat d’omissió de l’Estat que ha llançat sobre l’esquena dels jutges i tribunals la improbable solució a la pitjor crisi constitucional d’Espanya des del 1978.