L'hipòcrita dol per Puigdemont

Carles Puigdemont era una pedra a la sabata de Catalunya menys per a un entorn polític que propugna una insurrecció de baixa intensitat però constant. I si Alemanya no l'entrega a la justícia espanyola, tornarà a ressorgir l'"espai lliure de Brussel·les" tan indesitjable per a alguns dels que, amb una hipocresia que gairebé s'acosta al cinisme, han manifestat de maneres diverses el dol per la seva detenció diumenge passat després d'una operació conjunta de la policia germànica, l'espanyola i el CNI.

Fins que va ser detingut, el d'Amer resultava incòmode per al PDECat, que ha hagut de passar per les seves particulars imposicions. Per als republicans, Puigdemont constituïa l'obstacle per tirar endavant la correcció del procés que va propugnar Joan Tardá en aquest diari. Per a la CUP, l'expresident ha sigut una mera excusa per a l'agitació i la propaganda, una figura instrumental. I per al conjunt de l'independentisme, un ressort impeditiu per a una certa normalització. Però intocable en tot cas perquè acumulava l'èpica del procés secessionista i la falsa legitimitat del 6 i 7 de setembre (la desconnexió) i de l'1 d'octubre (el referèndum il·legal). Per això, Puigdemont era tan incontestable com tòxic per a la Catalunya que aspira a corregir el rumb, disposar d'un "govern efectiu", aixecar el 155 i evitar nous revessos socials i econòmics com la suspensió de la Barcelona World Race, per posar un exemple.

No obstant, l'hegemonia dels rituals independentistes ha volgut exhibir un dol generalitzat per la seva detenció i empresonament a Alemanya. A aquesta energia absorbent que imposa el silenci al dissident o l'estrangeritza, no se n'ha sostret pràcticament ni un sol àmbit social i polític rellevant. Des del públic del Liceu posat dret amb crits per la llibertat i la República, fins a les grans centrals sindicals a Catalunya. S'havia de cobrir l'expedient i mostrar-se indignat amb la captura del polític fugat, per més que molts dels dolorosos d'avui fossin detractors abans d'un Puigdemont la funcionalitat política del qual era decreixent des de molt poc temps després d'escapar a Brussel·les.

Ple farisaic

El ple del Parlament de dimecres passat va resultar especialment farisaic. Reconèixer el dret de Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull a ser elegits presidents de la Generalitat després de no haver tingut el bloc independentista la valentia de desafiar l'Estat per fer-ho efectiu, constitueix un autèntic sarcasme. Aquesta és una insurgència verbal, gestual, simbòlica i, per tant, falsa i falsificada. Demanar la llibertat dels presos "polítics" en seu institucional és una forma d'hipertròfia sectària a l'utilitzar el sistema institucional per agredir l'Estat sense el més mínim risc. I no condemnar la batasunització dels denominats CDR forma part de la immensa frivolitat dels que es mantenen a la vora del precipici, sense el més mínim propòsit d'estimbar-se, però tolerants amb una mena de violència urbana que mantingui en suspens de preocupació i tensió l'Estat i la mateixa societat catalana.

No parlem de l'empresariat que cada dia es mostra, sempre en privat, més alarmat per la deriva dels esdeveniments i que fins diumenge passat atribuïa a Puigdemont tota la responsabilitat del que estava passant a Catalunya. Ara toca de nou el silenci o la protesta políticament correcta, amb aparença consternada per la captura de l'expresident com si algú, menys els seus irreductibles companys de llista, no sabés que amb Puigdemont campant lliure per Brussel·les, la crisi a Catalunya no té solució. 

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Ignoro què determinarà la justícia alemanya sobre Puigdemont. Però sí que es pot constatar que l'independentisme l'ha acomiadat, sense esperar que dictaminin els tribunals germànics, amb un ple parlamentari que ha servit als uns i als altres, inclosos especialment els comuns, per intervenir i deixar les posicions polítiques apuntades per si l'expresident acaba a Estremera. Ara al que s'està no és a mantenir el dol per Puigdemont, sinó a aixecar el dol com més aviat millor, formar un govern, i evitar noves eleccions. L'independentisme convencional, verbal i gestual, vol ser el que l'expresident no li deixa que sigui: sobiranisme pragmàtic, separatisme diferit sine die, retorn més o menys vergonyant a l'autonomisme perdut amb Puigdemont. Pretén deixar enrere el procés sobiranista el cost del qual comença a resultar insuportable tant políticament, com econòmicament i socialment.

Credibilitat

¿Quina credibilitat podria tenir aquesta simfonia de laments per la detenció de Puigdemont després que els mateixos que el ploren políticament s'han desdit de l'efectivitat de les mesures separatistes que van afavorir en el passat recent? El gran destructor de la Catalunya autonòmica, Artur Mas, no es cansa de desposseir el procés d'autenticitat convertint-lo en un mostrari de decisions tàctiques per pressionar l'Estat a negociar. Doncs bé, desacreditat el procés pels mateixos que el van impulsar, no hi ha bons motius per creure que l'adhesió a Puigdemont no sigui un capítol més de la hipocresia políticament correcta en una Catalunya a la qual sobren messianismes i falten realismes.