«L'Espanya de Rajoy no és atractiva»

En temps de xoc de trens, la calma cotitza a la baixa. En el marc de Catalunya 2014 -el cicle de trobades dels líders polítics catalans amb ciutadans impulsat per EL PERIÓDICO- Pere Navarro, el primer secretari del PSC, va seure aquesta setmana amb 10 lectors al Palau Macaya de l'Obra Social de La Caixa per parlar, sobretot, del seu llibre. Literalment, perquè va dedicar una gran part de les dues hores de trobada a intentar convèncer amb les seves millors armes els assistents de les bondats de la seva proposta de reforma federalista de la Constitució i va acabar regalant-los un exemplar del seu llibre Insisteixo, la solució és federal.

Ho va intentar, però no va convèncer, potser perquè, dèiem, la calma es porta avui menys que la rauxa, i l'estil i la proposta de Navarro són, o pretenen ser i moltes vegades ho aconsegueix, un elogi de la calma i la perseverança. O potser no ho va aconseguir perquè un polític en els temps de desafecció que corren només convenç els convençuts o els que es volen deixar convèncer. Els ciutadans, posats sense intermediaris davant d'un polític d'un partit dels denominats, o dels considerats, de l'establishment, només li donen aigua si té molta set, i tot i així ja ho veurem. O potser va ser perquè a aquestes altures del partit, quan el joc es desenvolupa en el terreny del primer votem i després ja es veurà si diem sí, no o el que sigui, amb aquestes regles, amb aquest àrbitre i amb aquesta distribució dels equips, per més que Navarro insisteixi costa vendre les bondats del federalisme. Ho diuen les enquestes, es nota en la conversa pública, és evident en el mateix si del PSC i es va constatar en la trobada de Navarro amb els ciutadans.

Però el primer secretari del PSC no és dels que es desencoratgen. «¿No se sent sol?», li va preguntar al final de la trobada Sergi Freixa (43 anys, empresari de noves tecnologies de Barcelona). «No em sento sol, sinó molt acompanyat –va manifestar Navarro, i sonava sincer–. Fa tan sols un any i mig que vam proposar la reforma federal de la Constitució. Al principi, en el comitè federal del PSOE hi havia qui somreia. Ara ja no, ara és una cosa que està en el debat públic, que no es veu com una cosa simpàtica i graciosa sinó com una possibilitat que va guanyant terreny. Del que es tracta és que la gent visqui millor, i amb la nostra proposta la gent viurà millor».

Navarro és el tercer dirigent català que passa pel cicle, després d'Artur Mas i Oriol Junqueras. Tots tres han fet servir el mateix argument: esgotat el model actual, urgeix un canvi de cicle. Per Mas i Junqueras, la independència és una qüestió de dotar-se de les eines d'un Estat; per Navarro, la millor eina per canviar el cicle, per canviar aquesta «Espanya de Rajoy que no és atractiva» és la reforma federal de la Constitució. Pot ser, li va dir Rafael Guirado (60 anys, mestre de Manresa), però per aconseguir-ho és necessari «comptar amb dos terços del Congrés dels Diputats», és a dir, sumar el PP a la causa, cosa que no és previsible que passi. «¿O és que té previst que el PSOE aconsegueixi una majoria tan àmplia que sumi tots aquests diputats? Perquè el que està passant és el contrari, que PSOE i PSC cada vegada són més petits», va disparar Guirado.

Els quatre ‘nos'

Navarro es va passar la trobada intentant convertir quatre nos en quatre sís. No, el PSC no està en contra del dret a decidir, sinó de com porten el tema ERC i CiU («Defensem el dret a decidir, el que no compartim és la manera com ho fa la majoria al Parlament. Els ciutadans han de poder decidir sobre el futur de la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya, però a través d'un acord i d'una forma legal, com a Escòcia»). No, el PSC no està subjugat pel PSOE, sinó tot al contrari («Hem canviat el PSOE de dalt a baix en el tema del model territorial»). No, el PSC no és un partit de l'establishment, sinó que encapçala un procés d'obertura a la ciutadania, democràcia interna i participació que es plasma en les primàries i en la seva proposta de canvi de la llei electoral, que inclou l'elecció directa de 58 diputats («Com a primer secretari, no decideixo qui és el cap de llista en les europees o el cap de llista en les eleccions municipals a Barcelona»). Sí, «els polítics ens hem guanyat a pols la desafecció dels ciutadans», però no, no tots els polítics són iguals, no totes les polítiques són iguals («Desconfieu d'un polític que defugi del contacte amb els ciutadans»).

Però hi ha un no que de veritat és un no. L'hi va preguntar directament Sergi Freixa i Navarro va contestar perquè no hi hagués dubtes. No, no és independentista i no ho ha estat mai. Però el seu projecte federalista no és un reacció a l'auge de l'independentisme, com va apuntar Jordi Arís (26 anys, pintor del sector de la construcció, llicenciat en Història, veí de Sabadell), sinó la solució a l'«esgotament d'un cicle», el de la Transició, simbolitzat sobretot per la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut («impulsat per dos governs socialistes, un a Espanya i un altre a Catalunya»). «El fenomen independentista és legítim, el respecto però no el comparteixo perquè no crec que sigui una solució –es va explicar Navarro–. L'independentisme ha crescut per molts factors, com la sentència del TC, que va fer que molta gent se sentís insultada, i la crisi econòmica, ja que l'independentisme dóna solucions fàcils a problemes molt difícils».

Diagnosticat el problema («Si en aquesta constitució no hi cap l'Estatut vol dir que haurem de canviar de Constitució»); descartada la sortida independentista («Volem avançar però creiem que trencar no és la solució») i rebutjada la via actual («Tal com anem, no hi haurà consulta, i això portarà a la frustració el poble de Catalunya»), Navarro proposa una altra fórmula: «Reafirmar els drets de Catalunya, la seva singularitat, aconseguir un millor finançament, que la gent visqui millor i a la vegada influir en la resta d'Espanya, en la línia històrica del catalanisme polític tradicional».

O sigui, Insisteixo, la solució és federal.

«Ja, però tots coneixen la dita ‘s'atrapen més mosques amb mel que amb vinagre' –va dir en la seva intervenció Mariam Cherri (barcelonina de 20 anys, estudiant de Psicologia a la UB)– i, no obstant, les postures del Govern a Madrid i l'oposició a Catalunya són una fàbrica d'independentistes. Jo mateixa, fa dos anys, no ho era. Però a ningú li resulta agradable ser en una festa on no el volen. ¿No creu que ens estan fent fora?».

O sigui, alguna cosa així com Hi insisteixo, l'opció federalista no és realista. Molts dels companys de Mariam a la taula van assentir. I Navarro va recórrer al PSOE. «La proposta de reforma federal té la virtut que és l'única que comparteix un dels dos grans partits d'Espanya», va explicar, per afegir: «Artur Mas i Mariano Rajoy són dues cares de la mateixa moneda. Es donen cops de porta l'un a l'altre, un diu: ‘Amb el Govern d'Espanya només vull parlar de la consulta', i l'altre diu: ‘Jo amb el Govern de Catalunya vull parlar de tot menys de la consulta'. Nosaltres volem que tots parlin de tot, crear un nou marc de convivència». L'exemple, curiosament, és el mateix que va dir anhelar Artur Mas en el mateix cicle de trobades amb ciutadans, l'escocès: «Suposem que la via de l'article 150.2 és possible. Això seria el final del camí. A Escòcia van començar el camí al revés, dient a Westminster: ‘Vostès tenen l'autoritat, nosaltres volem fer el referèndum, posem-nos d'acord, pactem la pregunta, la data i l'entorn legal. És el que defensem. Hi ha d'haver primer un acord'».

¿Difícil amb el Partit Popular? Sí, és evident, va admetre Pere Navarro, però també va ser molt complicat convèncer el PSOE, cosa que va requerir, segons el líder socialista català, «un procés de negociació dur» per poder passar de la doctrina marcada a Santillana del Mar, «on no apareixia la paraula federal», a la de Granada, «on surt al títol». «El resultat és que, més enllà de veus que sempre hi haurà, el PSOE en el seu conjunt assumeix la proposta de Granada, una proposta que està per escrit i que a més inclou no només un canvi territorial, sinó d'aprofundiment en la democràcia», va insistir. La relació amb el PSOE

Un exemple que li serveix a Navarro tant per demostrar que amb paciència i pedagogia es pot pujar al carro de la reforma federal un gran partit espanyol com per desmentir que el PSC, el seu PSC, actuï al dictat del carrer de Ferraz. «Avui menys que mai el PSC actua com una federació del PSOE», va dir, i va afegir: «El PSC, per primera vegada en 35 anys, va votar dues vegades diferent que el PSOE per defensar el dret a decidir. No ho vam fer per gust, sinó per coherència, perquè vam dir que votarem el mateix aquí que a Madrid, i així ho vam fer. Les discussions que hem tingut amb Alfredo Pérez Rubalcaba, des de la lleialtat de ser companys, van ser molt acalorades». Però, va explicar el primer secretari del PSC, les converses van arribar a bon port. «Mai abans el secretari general del PSOE havia pujat a l'estrada del Congrés i havia dit: ‘Avui sóc el portaveu del grup parlamentari socialista que està format pels diputats i diputades del PSOE i els diputats i diputades del PSC».

Diputats i diputades d'un partit que no fa gaire governava a Madrid i a Barcelona, que ara està en hores baixes i al qual les enquestes auguren mals temps. «Tenim una crisi de confiança molt greu, la percepció és que els socialistes des del Govern no vam saber gestionar la crisi, no vam saber donar respostes, no vam saber resoldre els problemes –va admetre Navarro–. Però amb el que va venir després, el PP a Espanya i Artur Mas a Catalunya, la situació va empitjorar. Els partits que hem governat estem de moment especialment castigats a les enquestes. Espero que al final, no».

El problema és que la crisi de confiança va més enllà d'una acció de Govern puntual, li van dir a Navarro els ciutadans. «La gent del carrer no us veiem els polítics com a servidors públics perquè nosaltres no lluitem pel mateix que vosaltres. Jo miro les notícies per la tele i m'empipo, però qui té el poder per canviar les coses sou vosaltres, els polítics, i no hi feu res. Sembla que no tingueu televisor a casa», va resumir el sentiment generalitzat de la taula Esther Peña (llicenciada en Enginyeria Química a l'atur, 28 anys, de Cerdanyola).

Perquè no importa que sigui un polític en exercici del poder (Artur Mas), cap de l'oposició i soci de Govern al mateix temps (Oriol Junqueras) o oposició en (gairebé) tot com Navarro; la desconfiança és la mateixa. «Els ciutadans tenim la sensació que miren cap a un altre costat. Atur, els joves que se'n van del país, els desnonaments, la pobresa energètica... ¿De veritat no poden fer res per nosaltres?», va preguntar María del Mar González, parada de 40 anys resident a Sant Andreu de la Barca. «¿No creu que la corrupció i la política del descrèdit de l'oponent, l'‘i tu més', contribueixen al distanciament amb la classe política dels ciutadans?», va inquirir Adriana Zamora, advocada de 41 anys de Barcelona. Alguna cosa així com Hi insistim, la solució és escoltar els ciutadans.

Les ideologies

Notícies relacionades

L'alcalde federalista va fondre el gel

I Navarro va insistir

Navarro no va fer una defensa corporativa dels polítics. Va demanar mà dura amb la corrupció, va defensar la política local com a exemple de la política de proximitat que propugna i va reivindicar la pervivència de les ideologies. «Les ideologies encara existeixen. La dreta i l'esquerra són diferents des del punt de vista dels valors i les idees», va afirmar. 

«Però l'únic pacte que has fet amb el Govern d'Artur Mas és precisament BCN World», li va retreure Sergi Freixa. «¿No seria millor invertir aquests diners en educació i formació? ¿Quina sostenibilitat hi ha en un projecte que preveu destruir vuit hectàrees de terrenys naturals per omplir-los de ciment?», va insistir en el tema del complex de casinos Esther Peña. I en aquest assumpte, Navarro també va haver d'insistir que això, pactar amb CiU el sí al macrocomplex, té una explicació. «Hem canviat aquest projecte de la nit al dia: protecció dels menors, inversió en les entitats socials, respecte al pla territorial i el pla de costes... BCN World era un mal negoci i ara és una oportunitat». Tampoc va convèncer. Tampoc es tractava d'això. Del que es tracta, per fer servir les seves paraules, és de crear un espai de diàleg entre ciutadans i polítics. Aquesta, insistim, és una solució.