Un Goya que fa justícia

Diu Manolo Rivas que «quan es confon el dia i la nit, no hi ha lloc per als perquès». Suposo que el meu desig ocult a l'hora de fer aquest documental era comprendre alguns perquès o almenys saber-los formular. La premsa d'arreu del món està plena d'articles i columnes d'opinió sobreBaltasar Garzón. ¿Hi deu residir aquí algun d'aquests esquius perquès? El qualificatiu demediàtic ha fet un mal irreparable a Garzón. Com si el fet d'aparèixer en els papers més que altres companys de professió hagués alimentat la malvolença d'aquests, que no veien la seva foto als diaris tan sovint o potser mai. M'imagino les dones dels jutges a la taula familiar davant dels plats de rostit, clavant-los bronques monumentals: «Ja t'estàs espavilant, a veure si surts a la portada d'algun mitjà, salta a l'arena amb algun cas important tu també, home de Déu».

Molts anys de comentaris per l'estil m'imagino que acaben fent efecte. Aquesta doblementestúpida enveja, més pròpia de pati d'escola que de professionals adults, està clarament en el substrat d'aqueststres processos. Ridícul. Absurd.Inconcebible. Horrorosament humà. Però les conseqüències hi són: ja no existeix el jutge Garzón.

Quan van començar a aparèixer les denúncies deMans Netes, recordo que no me les vaig prendre seriosament. Crec que poca gent se les hi va prendre. Era impensable que un jutjat les acceptés. Eren denúncies formulades pobrament, sense substrat legal, sense cap ni peus. Ja és sabut de tothom que el jutge Varela sí que se les va prendre seriosament, i fins i tot va ajudar a donar-los forma.

Ferida oberta

Durant dies, hem assistit amb impotència als testimonis d'homes i dones per als quals laguerra civil no és un paisatge de novel·la, sinó una realitat amb la qual conviuen cada dia de la seva vida. Una ferida sense tancar. Baltasar Garzón pretenia únicament que aquestes persones, amb uns testimonis que el van impressionar, tinguessin alguna certesa, oblidessin la incertesa, tanquessin per fi les ferides d'un capítol de les seves vides. I de la nostra història. Però els últims esdeveniments han evaporat l'esperança: ¿quin jutge s'arriscarà a perdre la seva carrera, després del que ha passat?  El cap de Garzón és unavís per a navegants: no obriu el que està tancat, no aneu més enllà, no interpreteu la llei, no tingueu idees pròpies i, sobretot, no escolteu les víctimes. «Els pobles que no coneixen la seva història, estan condemnats a repetir-la».

La formulació delsobreseïment de la causa deprevaricació, més coneguda com «elspagaments de la universitat de Nova York», és doblement perversa: no jutgen Garzón per aquest motiu, però deixen veure que era culpable d'acceptar pagaments delBanco Santander per organitzar un curs a Nova York. I des de determinada premsa s'ha insistit tant en aquest tema que, moltes vegades, fins i tot a aquells que creuen en lainnocència de Garzón, se'ls apareix l'ombra del dubte. I no obstant, des de fa més d'un any, els jutges posseeixen registres de tots els comptes de Baltasar Garzón i de la seva família, en els quals no s'ha trobat ni un dòlar, ni un euro procedent del Banco Santander. Res de res. Tampoc han valgut els testimonis dels responsables de la universitat. Ni del mateix Banco Santander, que en cas que hagués pagat a Garzón per aconseguir un tracte de favor, ¿no hauria d'estar imputat també?

És tot tan absurd que, encara que a vegades em sento temptada d'explicar-ho en una pel·lícula, tinc la sensació que la resta del món s'ho prendria per una ficció desgavellada i inversemblant. Però la sentència hi és. Les paraules "prevaricació" i "suborn" hi són i l'honor de Baltasar Garzón, posat per sempre en entredit. Tremolo al pensar què podria passar amb qualsevol de nosaltres si uns jutges s'entossudeixen, per la raó que sigui, a enfonsar-nos la vida. Perquè ho poden aconseguir, encara que els experts juristes deThe New York Times The New York Timesvegin la prevaricació en ells i no en Baltasar Garzón.

El cas Gürtel

El cas GürtelAquest va ser el detonant de tot. Va ser a partir delGürtel que la sort de Garzón estava tirada. Descobrir el pastís de la corrupció a la costa valenciana va ser el que va enfonsar Garzón: això és, complir amb el seu deure de jutge. Els amiguets de l'ànima no li perdonaran mai que els desemmascarés. Amb estupor, hem assistit al judici per les escoltes, amb funcionaris i policies insistint que en les gravacions, Garzón va insistir una i mil vegades a preservar eldret de defensa. Però els impertorbables jutges delTribunal Suprem tenien el seu veredicte formulat i encara que el mateixCampsen persona hagués assistit al judici i confessat les seves martingales, res s'interposaria en la seva voluntat decidida d'acabar amb la carrera del seu ja excol·lega.

Notícies relacionades

El Suprem diu que Garzón va voler "millorar" la situació de les víctimes del franquisme

Feijóo reforça Dolors Montserrat i fa equilibris amb el PP català

I aquesta és la cruel paradoxa que marcarà la història d'aquest país per sempre: mentre la persona que va intentar acabar amb la corrupció és desposseïda de la seva carrera pel Suprem, Francesc Camps és absolt per un tribunal popular, suposo que format majoritàriament per aquells votants del PP que ocupen els apartaments de Marina d'Or i que creuen que algun dia centenars de Boeing 707 aterraran a l'aeroport de Castelló esquivant l'escultura de Fabra.

Les conseqüències dels tres processos que ha patit Baltasar Garzón les patirem tots, fins i tot aquells que pensen que s'ho mereixia i que envien e-mails i missatges amenaçants a la meva oficina dient-me assassina i feixista per defensar-lo. Tinc la certesa que la història absoldrà Garzón. No podria jurar el mateix respecte a aquells que l'han jutjat i l'han condemnat.