Camprodon 1951 contra Vox 2023

El juliol de 1951, Carles Ferrer Salat (mort el 1998) i Joan Mas Cantí (va parlar a l’acte i està molt actiu) tenien 20 anys i van decidir impulsar –malgrat els obstacles legals– una associació que van anomenar Club Comodín (allò de ‘Cercle’ i ‘Economia’ havia de ser subversiu) per analitzar la realitat d’Espanya i la seva relació amb l’Europa que naixia després de la Segona Guerra Mundial. Dos joves d’un ambient social que solia estar amb Franco, ja volien pensar en un altre futur.

El Cercle va acollir després intel·lectuals de prestigi com Jaume Vicens Vives i l’economista Fabián Estapé, i ja abans de la Transició va recolzar la liberalització econòmica, el projecte democràtic i l’entrada a Europa. Després, la Transició i la Constitució del 78 van ser el punt clau per deixar enrere les dues Espanyes de la Guerra Civil.

La democràcia no és la perfecció. Recordem la gran tensió de les eleccions que van seguir l’atemptat islamista d’Atocha del 2004 que Aznar va atribuir a ETA. Però avui hi ha més inquietud i preocupació perquè un partit que sembla preconstitucional (vol abolir les comunitats autònomes), per primera vegada, i segons els resultats electorals, podria entrar al Govern d’Espanya. Tot està obert i el PSOE encara pot guanyar, però la majoria d’enquestes prediuen la victòria del PP.

No es tracta de jutjar, però els pactes de Govern del PP amb Vox en algunes comunitats són un mal precedent. Tot i que certs acords del PSOE amb Podem en algunes lleis –la del ‘només el sí és sí’ i la trans– han ajudat la radicalització. I que Podem i l’independentisme diguin que la Constitució del 78 està morta no tranquil·litza amplis sectors conservadors. Així, i vista la creixent crispació de l’últim any, hi ha gent que creu que governar amb Vox no seria més greu que fer-ho amb Podem. 

Però Espanya és més rellevant que una comunitat i per això, segons els resultats, els que han tingut un paper institucional: el PP, el PSOE i també els partits democràtics de Catalunya i Euskadi, han de tenir molt tacte. ¿Li convé al PP governar amb Vox? ¿Li interessa al PSOE que el PP depengui de Vox? ¿Els aniria bé al PNB i a ERC que Abascal fos vicepresident? L’enquesta d’EL PERIÓDICO de dilluns passat deia que la majoria dels electors de gairebé tots els partits preferirien que si el PP guanya sense majoria –i no hi hagués cap altra alternativa–, Feijóo fos investit amb l’abstenció del PSOE i no gràcies a una coalició amb Vox. 

I no per allò de la llista més votada –que el PP mai va respectar–, sinó perquè Vox cogovernant Espanya genera grans temors. Per algunes barbaritats que diuen, perquè té dirigents nostàlgics de l’anterior, i perquè són aliens al consens constitucional del 78 que va incloure des de l’AP de Fraga fins al PCE de Carrillo, els nacionalistes catalans i fins i tot, d’alguna manera, el PNB. És clar que, tal com ha anat la legislatura i la campanya, l’abstenció socialista exigiria una prèvia i dura negociació política.

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Tampoc s’ha de simplificar. En alguns països, com Alemanya, no s’admet cap pacte amb l’extrema dreta. Però Trump va ser elegit president dels EUA i ho vol tornar a ser. I Giorgia Meloni va guanyar les eleccions a Itàlia i és la primera ministra d’un país fundador de la UE, tot i que està rebaixant molt les seves posicions. I tornant a Espanya, sospito que molts ciutadans, que no són reaccionaris, van escoltar amb atenció –malgrat les seves dissonàncies– el que va dir Abascal en el debat de TVE de dimecres. 

Espanya va saber avançar amb ‘seny’ des del Camprodon del 51 a la Constitució del 78 que, agradi més o menys, és la garantia de la democràcia. I els passos enrere –tot i que puguin semblar petits– sempre són perillosos. Sánchez, Feijóo, Junqueras i Urkullu ho han de tenir en compte.