Els fills de Sánchez

En la seva primera derrota, quan el seu partit el va confrontar amb l’aspirant andalusa a presidir el PSOE, quan aquells que havien sigut les principals figures del partit en el postfranquisme li van tancar la porta al futur, a ell se li va aparèixer en la lluita la seva etapa més difícil: la de refer-se gràcies a un viatge que es convertiria en llegenda.

Eren quatre en un automòbil corrent que, vist des d’ara, ha deixat una estela de burla, de mentida i d’amargor. Els que anaven amb ell s’han convertit en una ombra de la traïció que ara el dibuixa amb una tristesa infinita. És la destrucció o l’amor, i cap d’aquestes dues entitats són ara res més que paper brut i mullat, matèria de jutjats i d’estupor, la part de dalt del dolor que es guarda tan sols per si de cas hi ha un miracle i la vida torna a tenir sentit a la Moncloa.

Els somriures, les rialles, i després les rialles de la victòria s’han convertit ara en l’amenaça d’una derrota, el fracàs d’una triple amistat que es cargola en la memòria de la presó o del palau. És un mal moment, pèssim per a la història dels quatre, i sens dubte una subratllada d’estupor per a la memòria del principal d’aquells que anaven amb cotxe a la recerca d’una reivindicació que, a Pedro Sánchez almenys, el rescabalaria del disgust dels que no el toleraven.

Entre els que no el van tolerar hi va haver personatges molt principals del PSOE. Allà, enmig de les boires d’aquell temps, hi havia expresidents i presidents en espera, com Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz, que en diferents graduacions van anar acostant-se o allunyant-se de qui volia tornar a les Corts i fer-ho com a aspirant al tron civil que anhelava.

El desacord el va tenir, també, amb parts importants de la premsa que a ell li venia de gust tenir a prop. De manera que la travessia que va fer per aquests mons, per trobar-se amb la soledat de fons, però també amb l’esperit que anhelava comprovar en el seu partit, va haver de sentir totes les formes agredolces de la vida política.

Un cop en el poder, les coses no li van ser gens fàcils, tampoc, perquè aquell principi de la seva ègida com a guanyador, davant Mariano Rajoy, del tron de la Moncloa, els que van estar lluny d’ell (entre ells, el que més podria doldre, llavors i ara, era Felipe González) trobaven a faltar les trucades, la pertinència dels consells que ells podrien donar-li. Aquell allunyament va anar minant la terra dels desacords. Ara l’amargor és l’únic que sent des de l’altre costat del seu partit; d’altres han sortit en la seva empara, però de vegades el soroll és allò que no se sent.

Ara se sap que aquell viatge va ser, també, el principi d’una desgràcia: les amistats perilloses que ara l’han deixat sense respiració, pendent d’un fil que no té ni principi ni final perquè és, tan sols, el fil de l’atzar fosc que conté la pregunta: ¿què passarà demà?

Ho té molt cru Pedro Sánchez, perquè ja no té ni en el somriure, ni en el riure, les certeses que llavors, quan anava perdent, el van posar a la carretera. Ja no hi ha carretera, sinó entotsolament.

Aleshores, quan va perdre per primera vegada i es va jurar que aquelles llàgrimes amb què es va acomiadar de les Corts serien després poder i felicitat, va tenir companys de viatge que van fer, amb ell, llegenda motoritzada amb la utopia com a destí. Ara el destí no està escrit, o almenys tan sols en la tinta de vegades incomprensible dels jutges.

Notícies relacionades

Sánchez no aixeca el cap

La falta de regeneració encoratja Vox

Dels quatre cotxe només queda ell. La llegenda s’ha anat delmant i a ell se li ha enravenat el somriure, i ara el que habita al seu rostre espantat (el rostre espantat de Sevilla) és la incertesa amb què el reben les nits i els dies que queden perquè s’enfronti als seus i, sobretot, als que mai l’han volgut veure ni en pintura, és a dir, els seus enemics de l’altre grup.

No es fiava d’altres, aleshores, i va sortir a la carretera com qui reconstrueix la seva vida. Ara la vida a la qual arriba és un sospir que se li escapa. Ell ho va dir una vegada: "No vull estar associat a un fracàs". Va guanyar, però ara no va guanyant.