Waterloo, Collboni i el 30%

Altres coses s’entenen una mica més. Puigdemont es va errar greument quan va proclamar la independència –sabent que no podia– només perquè ERC no guanyés les eleccions anticipades que havia de convocar. Però Puigdemont aguanta, conserva el vot d’una bona part de la classe mitjana catalana i és el segon partit del país. I té la seva estratègia.

Les eleccions espanyoles del 2023 no li van anar bé, però li va tocar la loteria. Els seus set diputats eren la frontissa imprescindible. En les catalanes del 2024 s’hi va deixar la pell –inclosa una rocambolesca excursió a Barcelona– però no va aconseguir ni que Illa, que havia guanyat, li deixés el camp lliure, ni que ERC forcés la repetició electoral. Sánchez no li havia correspost.

Però es va atrinxerar amb els seus set escons. Malgrat Illa, calia sostenir Sánchez per garantir l’amnistia i arrencar triomfs –com totes les competències en immigració– que mostressin poder i animessin la clientela. No era fàcil, perquè Illa és president i el finançament singular es va pactar amb ERC, però facilitava titulars. I Míriam Nogueras hi té la mà trencada quan declama com una dama ferida. Però, ¡compte!, ni entrega al PSOE, ni oblit de la classe mitjana.

Quan la vicepresidenta Yolanda Díaz es va posar formidable i va creure que amb les 37,5 hores conqueriria el cel, Puigdemont va ensumar petroli. No s’havia pactat amb els empresaris, que –la Pimec en primera línia– creuen que la llei els perjudicarà. Una gran oportunitat per pactar amb Sánchez Llibre: jo veto les 37,5 hores (sense mi, Pedro Sánchez no té majoria) i a canvi Foment em dona respectabilitat peregrinant a Waterloo. I la CEOE ho sap. Que el Madrid que compta sàpiga que Junts és més útil que el PP per evitar que el PSOE, arrossegat per Yolanda, descarrili contra l’empresa privada. Reprendre dosis de la respectabilitat que tenien Pujol i Roca. I si Trias fos alcalde, el paper de Junts valdria més.

Puigdemont vol que Junts torni a guanyar. Tem l’alcaldessa de Ripoll, però sap que el competidor de veritat és el PSC, que "amb Maragall, Montilla i la traïdora ERC (Ferrusola dixit) ja ens va robar la Generalitat". I a sobre Illa sempre convida Jordi Pujol. Fer negocis amb el PSOE, d’acord, però que quedi ben clar que no som espanyols. Amb Sánchez Llibre, també, tot i que, això sí, cadascú a casa seva. Però amb el PSC, ¡alerta! Té la Generalitat i Barcelona i és un partit espanyol. No hem d’ajudar a legitimar-lo.

Sánchez trontolla i Santos Cerdán és a Soto del Real. Però queda Zapatero. O qui vulguin, però mai un negociador del PSC. Res d’Illa, o d’un enviat seu. I a Miquel Iceta, que Sánchez no el deixi sortir de la Unesco. ¡Prou que ens va atabalar en un altre temps! Però Barcelona pateix el mal dolent de la falta d’habitatge. I el famós 30% d’habitatge social, a iniciativa de Colau, votat tant per Junts com ERC i el PSC ha resultat estèril. Els constructors fugen a Cornellà o Sant Cugat. Els estudiosos –fins Carme Trilla– saben que s’ha de canviar, perquè el 30% de zero és zero. Però Collboni tot sol, i amb ERC i tot, no pot perquè no té majoria.

Si Junts pactés reformar el 30% podria guanyar un punt. Cada dia falta més habitatge i el sector ho espera. I hi ha regidors de Junts –sense candidat a alcalde, les enquestes no els van bé– que voldrien pujar al carro. ¡El PSC demana ajuda i Junts se sacrifica per la ciutat!

Notícies relacionades

Eurodisney, capital de França

La calor com a risc laboral

Però Puigdemont dubta. Sí, es visualitzaria que Junts, com abans Convergència, és el "pal de paller". Però a Junts li interessa pactar amb el PSOE, que mana a Madrid, i no pas amb el PSC, "i encara menys amb Collboni, que l’hi va jugar a Trias amb el PP i els Comuns".

Puigdemont vacil·la. Encara no ha decidit el candidat a l’alcaldia i busca un altre Trias. ¿El 30% haurà d’esperar.