Juliol calent després de Santos Cerdán

Però aquest juliol serà molt calent. Per desgràcia, sembla que la tensió entre els dos blocs fins i tot s’incrementarà. El dels que urgeixen a acabar amb el Govern Sánchez per nefast i perquè pot trencar Espanya, i el dels que creuen que ha intentat una Espanya més progressista i plurinacional. Al 36 a Alemanya hi havia Hitler; avui hi ha la gran coalició de Merz i l’SPD. Però a Espanya qualsevol pont entre Sánchez i Feijóo sembla una fantasia forassenyada. Amb tot, hi ha una diferència essencial amb els anys 30: la total seguretat que la sortida del bloqueig seran les eleccions. Tota la tensió, però les urnes.

El centredreta, no només el PP i Vox, vol que es voti pel cas Santos Cerdán i perquè el Govern ja no té majoria. Tenen la seva raó. L’esquerra, els nacionalistes i els sindicats deien –almenys fins fa poc– que la legislatura s’havia d’acabar el 2027. Tret que guanyés una moció de censura, cosa que a curt no sembla possible. També tenen la seva raó.

Però l’escàndol Cerdán i la seva entrada a Soto del Real han rebentat Pedro Sánchez. És l’únic responsable que Santos Cerdán tingués tot el poder a Ferraz i negociés la investidura amb Puigdemont. Només ell va untar Cerdán i per aquest motiu el seu capital polític s’ha enfonsat. A més, la moció de censura contra Rajoy es va basar a aturar la corrupció després dels escàndols (Bárcenas) que van sacsejar el PP, que malgrat això va guanyar sense majoria les eleccions del 2015 i el 2016. ¡Rajoy cau per Bárcenas i a Sánchez li explota Santos Cerdán! No hi ha cap dels dos grans partits que en surti ben parat i, a sobre, no han sabut pactar res en tota la legislatura. No és estrany que les enquestes, totes, apuntin a un preocupant ascens de Vox.

Sánchez no se’n vol anar, malgrat que en una democràcia no tan crispada seria lògic. Tampoc una qüestió de confiança. Aposta per seguir perquè l’economia tira i els seus socis tenen por cerval que caigui i vingui un Govern del PP amb Vox. ¿Podrà anar tirant? Veurem com va el Comitè Federal i, encara més, la seva explicació al Congrés dimecres que ve.

L’aspirina de la valenciana Rebeca Torró, antiga consellera de Ximo Puig, i de la treballadora catalana Montse Mínguez, diputada de Lleida i partidària fa anys d’Àngel Ros en les primàries del PSC, té lògica. Són dues dones potents, de 44 i 49 anys, quan per primera vegada les enquestes diuen que el PP guanya en l’electorat femení. Però una aspirina no cura Soto del Real. I prohibir la prostitució –almenys, als militants del PSOE– no és de cap manera la solució als grans problemes. ¿Fer de mag amb trucs sabuts i repetits?

Notícies relacionades

La profecia autocomplerta

"La música sona bé"

¿I el PP? Sembla que l’objectiu del congrés és tenir les files ben fermes de cara al combat final. Amb Miguel Tellado, incondicional de Feijóo, com a general secretari amb tots els poders. I Ester Muñoz, amb galons de dura, de portaveu parlamentària. ¿Pegar fort fins que parli? ¿És el que ha de fer un líder que vulgui una Espanya menys polaritzada? ¿Vox creix perquè el PP és tou? ¿La prioritat no seria atraure l’electorat moderat, fart de la crispació i que sap que Espanya és Europa?

Feijóo va dir que va anar a Madrid no per insultar Sánchez sinó per guanyar-lo. ¿S’equivocava? És clar, pot pensar que la seva única prioritat és ser investit, com Sánchez el 2023. Després... Déu hi dirà. Però no és el que fa Merz a Alemanya, o el que fa Tusk a Polònia, ni el molt partit centredreta francès. No n’hi ha cap que vulgui estar en mans de l’extrema dreta que Trump empeny.