Felipe, Illa i l’amnistia

Felipe i Sánchez no s’entenen bé. Però ara mateix la qüestió és si l’amnistia és constitucional i convenient. Per a Felipe no ho és. Hi ha professors (progres) que diuen el mateix, i d’altres que sostenen el contrari. Sempre serà discutible, perquè tota Constitució és interpretable. Als Estats Units, per exemple, el Suprem (que allà és el Constitucional) ha dictat successivament sentències molt contràries sobre els drets dels Estats.

Però Felipe afegeix –en la llarga entrevista amb Carlos Alsina a Onda Cero– que no s’ha perdonat els que van violar la Constitució, sinó que se’ls ha demanat perdó. No és així. Puigdemont i Junqueras van ser destituïts pel 155, votat alhora per Rajoy i Sánchez. Els seus màxims dirigents van ser empresonats –Puigdemont va fugir– i van patir fins a arribar al judici una dura –i discutible– presó provisional incondicional. Van ser jutjats i condemnats el 2019 i van complir presó fins a l’indult parcial del 2021. I l’amnistia del 2024 –Puigdemont i d’altres no van poder ser jutjats i Junqueras continua inhabilitat– és un intent de fer creu i ratlla.

Decidida pel Congrés espanyol, aquell a qui el separatisme negava tota legitimitat sobre Catalunya. I Puigdemont ha hagut de viure a fora des del 2017. És veritat, sense 14 diputats de Junts i ERC no hi hauria amnistia, sinó que s’hauria ampliat l’indult. Però els pactes parlamentaris són legítims i a tots els països les frontisses tenen prima si els majoritaris no volen pactar. Espanya no ha demanat perdó, però les eleccions i els pactes polítics també compten. Felipe, que sempre va guanyar les legislatives a Catalunya, ho sap prou bé. I l’intent d’independència, amb el 48% dels vots i majoria parlamentària, també exigeix una mica d’intel·ligència política.

Anem al fons. L’Evangeli (Mateu) diu "pels seus fruits els coneixereu: els arbres bons donen fruits bons; els arbres tarats, fruits dolents". ¿Quins fruits va donar la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut del 2006, que ja havia sigut aprovat a Catalunya pel Parlament i per referèndum i després per les Corts Generals? Un gran cisma en la societat catalana, un creixement brutal del separatisme amb massives manifestacions i el colofó, la proclamació de la independència d’una part d’Espanya. Una crisi política descomunal que va obligar al 155. Després un president Torra –elegit pel Parlament– que ofenia cada dia. ¿Fruits bons?

Una desinflamació gradual de Catalunya, la caiguda de les grans protestes, la pèrdua de la majoria independentista al Parlament, l’elecció d’un president de la Generalitat que se sent català i espanyol, el fet que Felip VI –abans vetat pel seu discurs del 2017– viatgi amb normalitat a Catalunya i hagi visitat fa poc Montserrat amb motiu del seu mil·lenari. Una cosa que per a Puigdemont (i 200 manifestants) va ser una provocació.

I governa Salvador Illa, del PSC, que l’independentisme, en els seus moments exaltats, deia que era una sucursal en fase terminal. Quan un país ha estat molt fracturat, el més raonable és voler apagar les brases. Per això Illa demana que no es dilati més l’amnistia. El Suprem no és Espanya.

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

No hi ha res que estigui garantit, però tampoc hi ha color entre la Catalunya del 2025 i la de fa pocs anys. Sí, hi ha una gran divisió entre el PSOE i el PP. Però no és nova. Ja fa 20 anys, el 2005, Rajoy, a qui l’aznarisme jutja "tebi", va etzibar a Zapatero al Congrés que al negociar amb ETA "vostè està traint els morts".

Ningú sap el futur, però Catalunya avui està desinflamada i bastant millor que els anys 2014 (referèndum d’Artur Mas), 2017 (proclamació de la independència) i 2019 (grans disturbis després de la sentència del Suprem). ¿Per què ho hem de negar.