Collboni: primer examen

Primera impressió. Hem passat d’una alcaldessa que volia encarnar una trinxera politicosocial a un successor que explica que els problemes de la ciutat s’han de resoldre amb bona gestió, consensos i pactes. El PSC són només 10 dels 41 regidors i tot i que assegura que l’equip té «corda per a estona» sap que l’èxit –continuar aprovant pressupostos i projectes urbanístics– exigirà negociar. Diu que és alcalde per coherència: mai va renunciar, va saber comptar bé, va apostar i va fer front –amb ajuda de Salvador Illa– a pressions que volien la seva renúncia. Exhibeix de garantia la tradició socialdemòcrata del PSC, però és conscient que no pot actuar com Maragall, o fins i tot Joan Clos, que tenien més regidors.

Collboni –per necessitat o fruit de la seva llarga experiència municipal– explica que gestionarà amb eficàcia i revaluant decisions amb un objectiu: tornar a unir la ciutat. No ho va explicitar, però va fer una variació de Guardiola: pactar, pactar i pactar per guanyar i que Barcelona recuperi el seu orgull de ciutat.

¿Orgull? Sí, primer el de ser una ciutat en pau amb el seu espai públic, cosa que obliga a garantir la seguretat i el respecte de la llei que –ho va repetir– sempre beneficia més els més febles. D’aquí ve el pacte amb la Guàrdia Urbana perquè –segons la concentració d’hores extraordinàries– aquest estiu hi hagi 100 agents diaris més al carrer. S’ha aconseguit negociant i per la tasca feta per Albert Batlle, el tinent d’alcalde de Seguretat, que ja ho era l’anterior mandat.

I en l’atenció a l’espai públic és capital Ciutat Vella, zona amenaçada, que afrontarà les reformes de la Rambla –que vol fer més ràpida– i la de la Via Laietana. ¿Okupes? Doble recepta: que els jutges apliquin la llei i alhora protegir els autènticament febles. ¿Màfies? Existeixen i no són febles.

La vivenda és un gran problema perquè Barcelona no pot expulsar els seus joves. Aplicarà la nova llei de lloguers per avortar l’escalada de preus, però la solució és augmentar l’oferta de pisos: públics... i privats. I per a això convé «flexibilitzar»: els 50 pisos socials a l’any aconseguits en l’anterior mandat arreglen molt poques coses. ¿Quan? A la tardor, si hi ha acord entre els que volen flexibilitzar poc i els que desitgen eliminar-ne el 30%. No és partidari de cap dels dos, sinó del que Ana Hidalgo ha fet a París i que funciona.

Barcelona sempre ha tingut vocació de ciutat internacional que després amb el MWC ha fet que sigui puntera en noves tecnologies. El turisme és font de riquesa, però no pot seguir sense limitacions. En el centre es mantindrà la prohibició de nous hotels (tret de petits palauets), però en les noves àrees –inclosa l’estació de la Sagrera– hi podria haver 4.000 places hoteleres més. I l’ampliació de l’aeroport –que no costarà res a les administracions catalanes– és obligatòria. No per portar més turistes, sinó per ser una gran capital connectada amb vols directes amb Àsia i els Estats Units. Però la principal responsabilitat és de la Generalitat.

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

I revaluar, revaluar i revaluar. ¿Els radars a les escoles per limitar la velocitat a 30 km/hora? Perfecte, però només en horari escolar, ni nits ni caps de setmana. ¿El carril bici de la Via Augusta? Ampli i còmplice somriure: s’està revaluant. ¿Consell de Cent? No més Consells de Cent, sinó més patis interiors d’illa verda, però la reversió seria irresponsable. 

¿I amb quins aliats? Hi ha 24 regidors progressistes (el PSC, els Comuns i ERC), però no vol tancar-se a Junts. I els rebrà primer perquè són el grup més gran. A la sortida, un economista molt liberal em xiuxiueja: sempre vaig pensar que era un gran cardenal, però avui he vist un papa. ¿Un papa gai i lliurepensador? El primer examen el va brodar. Després...