Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Aquesta obra d’art, que semblava escrita pel seu passat i el dels seus pares, va tenir un èxit fulgurant entre nosaltres i de cop i volta Kallifatides va passar a ser, també, a més a més de suec i espanyol, un europeu de conviccions radicalment democràtiques. A aquesta passió democràtica s’hi va juramentar el continent durant la postguerra i en aquest moment, l’any 2025, lluita per evitar el monstre que ve de l’Oest i de l’Est. El pensament europeu és ara mateix la lluita per la temptació sense límits de la llibertat.

Quan va pujar a l’estrada del Círculo, després de la presentació que li va fer el seu president, José Manuel Hernández de León, va deixar sentir Kallifatides aquesta identitat europea de les seves conviccions democràtiques. Aquest diumenge, a Madrid, el Círculo de Bellas Artes i altres entitats espanyoles preocupades per l’estat actual de les exigències dels respectius imperis antidemocràtics es trobaran al carrer simbòlic d’Europa. Serà el sentiment que portin a les pancartes els manifestants que s’han conjurat, tal com ha fet Kallifatides, per lluitar per l’essència moral del continent.

Kallifatides ho va dir de seguida, com si estigués al càrrec d’una missa laica que requereix conjunció i valentia, honor i esperança. Quan va acabar de recitar els seus records d’Espanya, llavors va ser Europa el seu murmuri feliç, compromès amb el món en què ens ha tocat viure. Europa "està en crisi, una crisi que pot arribar a ser tan grossa com la que jo mateix vaig viure de nen, és a dir, una guerra mundial".

Les seves preguntes encara són més dures que el silenci en què ara viu la por: "¿Hi ha res que ens pugui salvar d’aquesta bogeria? Sí, hi és, i és la mateixa cosa que la vegada anterior. Hem de tornar a trobar el respecte". Per a ell, el respecte que invoca és "aquest sentiment singular d’afecte i devoció per la vida, per aquesta gran meravella, pel riure dels nens, pel piular de la merla... Per tot, en definitiva".

La indiferència, un pecat

Aquella entitat europea, que en un temps semblava tan sols la unitat econòmica europea, ara viu amb els peus descalços, convocada per satrapies del món a ser una altra vegada objecte del mal desig de societats que volen trencar el futur del que semblava una abraçada comuna amb la humanitat.

Kallifatides va dir: "És una temptació considerar-nos a nosaltres mateixos éssers humans condemnats per endavant, presoners en un cercle viciós de forts impulsos que no podem resistir, abans que res, perquè no té gens d’importància. En una vida sense límits, tot acaba tenint el mateix valor. La indiferència moral no és un dels set pecats capitals, però és un pecat. Necessitem implicar-nos i necessitem límits per a les nostres accions".

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

¿El món ‘doma’ Trump?

En el seu discurs patriòtic i europeu del Círculo va explicar que acabava de tornar a veure aquests dies una pel·lícula italiana de 1988, Cinema Paradiso, en què l’acció es desenvolupa en un poble d’Itàlia després de la Segona Guerra Mundial. "Em va commoure profundament [...] el seu esperit. Vaig tornar a veure el respecte per la vida [...] durant tota la pel·lícula, en la manera de descriure les persones i les seves tasques, en l’humor, en el riure guaridor, en els somnis trencats. Una escena que em va afectar especialment va ser una imatge de la plaça del poble. Apareix plena de gent al llarg de tot el film, però al final, 30 anys després, s’ha convertit en un aparcament. L’únic que en queda és el ximple del poble. La vida ha fugit i els cotxes han ocupat el seu lloc".

Ara aquesta Europa que ell sent com una esperança i una ferida ha de fer front a un assetjament sord, industrial, gairebé inhumà. La seva poesia, la de Kallifatides, és en els seus llibres, que tracten del pitjor que van patir el seu país i el continent quan la ultradreta del món es va aliar juntament amb Hitler per destruir la pau i el futur. Ara, en l’esperit de la manifestació per Europa, aquest aire que reviu l’autor d’Otra vida por vivir es manifestarà en contra del pitjor del passat, a favor del present de les noves generacions en aquest món espantat.